Gora Alka-ETA

(1)

Un poETA que anava en biciclETA, a causa d'una xinxETA va caure a la cunETA. Allí, tocant la panderETA es va menjar una croquETA i va dibuixar una vinyETA.

"Los primeros que se personaron en el lugar [la funció de putxinel.lis en què un ensenyava una pancarta que deia 'Gora Alka-ETA'] fueron efectivos de la Policía Municipal, quienes arrestaron a los titiriteros y les trasladaron a la Brigada Provincial de Información, en Moratalaz, donde pasaron la noche y se les tomó declaración hasta esta mañana, cuando se les ha trasladó a la Audiencia Nacional." (2)

Després de l'admirable i arriscada intervenció de la Policia Municipal (armats amb la seva metrallETA?), van venir a continuació, tocant la cornETA, un fiscal i un jutge d'un altre planETA.

Apa, perquè tothom aprengui d'una vegada que no es pot dir raquETA, ni moquETA, ni aixETA, ni tETA. Sobretot, si al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, no li fa cap graciETA: "Estoy muy de acuerdo con la decisión judicial". (2)

Que jo sàpiga, quan escric això 24/2/2016, Alfonso Lázaro y Raúl García, els dos titellaires de la companyia "Títeres desde abajo", de moment segueixen acusats d'enaltiment del terrorisme.

I després els jutges es queixen que estan desbordats de feina... Si ho estan, per què admeten a tràmit casos (collonades, ximpleries, despropòsits) com aquest?

--
(1) www.salamanca24horas.com 10/02/2016
(2) ABC, 6/02/2016

Buscavolari

(dedicat al José Luis Coll)

Buscavolar. 1 Perdre el temps però passar-t'ho bé. 2 No perdre el temps perquè t'ho passes bé. 3 Buscar (un escapulari?) i potser trobar el que no busques.

Banc. 1 Lloc per seure. 2 Si hi tens tractes, cal vigilar les comissions.

Carallat. Carallot que es querella sense solta ni volta i al final ha de pagar fins i tot les costes.

Emporratxar-se. Perdre l'oremus a causa d'un elevat consum  d'herbes psicotròpiques.

Piolet. Cantarella d'excursionista.

Plantofada. Bufetada clavada amb una plantofa.

Urinari. Lloc pudent on els homes tenen el costum de fer el pipí a terra.

Patilinet. Patinet amb la síl.laba "li" intercalada.

Etc. Grafia abreujada de la locució llatina "et caetera", que significa "i la resta".

Propostes equívoques

Fa unes setmanes Charlie Hebdo va tornar a provocar una forta polémica, en relacionar la foto d'Aylan (el nen refugiat sirià de tres anys que va morir ofegat el 2-9-2015), amb els assetjaments de dones que es van produir a Colònia la passada nit de cap d'any, uns fets en què després es va saber que també hi havien intervingut alguns refugiats.

Les crítiques anaven des de l'acusació de frivolitat i de falta de respecte cap al nen mort (i per extensió cap al conjunt de refugiats que moren ofegats en voler fugir de Síria), fins a l'acusació de criminalitzar el col.lectiu dels refugiats, en fer aquest tipus d'associacions entre l'Aylan i i les agressions sexuals.

Sobre la primera crítica, la de la frivolitat o inoportunitat, fins i tot puc tenir algun punt en comú; ja he dit altres vegades que els acudits de Charlie Hebdo en algunes ocasions els trobo més avit grollers, o poc encertats. En algunes ocasions.

Sobre la segona crítica.... a mi em sembla que té més a veure amb la intenció de la mirada (la dels crítics) que amb el contingut d'allò mirat (aquell dibuix en concret) i el context en què estava ubicat (dins de la revista Charlie Hebdo).

Atribuir a Charlie Hebdo una intenció agressiva o criminalitzadora cap als refugiats em sembla que només es pot fer des d'una ignorància molt gran o des d'una clara mala fe. Charlie Hebdo pot tenir altres defectes, però té una trajectòria i una posició en relació als diferents temes que tracta que, si les tens presents, és impossible que li puguis atribuir segons què, per exemple aquesta intenció estigmatitzadora de les persones forçades a les migracions a causa de les guerres o altres calamitats.

Per tant, no cal gastar massa saliva en relació a aquest tipus de crítiques, no val la pena entretenir-se parlant de les crítiques fetes des de la mala fe (des de la tergiversació interessada). Si de cas, només dir que òbviament la intenció de Charlie Hebdo era la contrària, és a dir, denunciar la hipocresia amb què sovint es tracta el problema dels refugiats.

Anem ara al segon tipus de crítiques, les que suposem que no parteixen de la mala fe. En aquestes sí que val la pena aturar-s'hi amb deteniment, en les interpretacions que en aquest cas d'entrada s'han fet sense prejudicis. Les crítiques de persones que, sense un posicionament a priori, han arribat a la conclusió que la intenció dels autors era de tipus ofensiu o estigmatitzador cap els refugiats.

Una imatge sovint (potser sempre) pot permetre més d'una lectura. Les eventuals diferents lectures pot ser més fàcil que es produeixin segons el grau d'ambigüitat de la imatge. Poden ser més difícils (però no impossibles) en el cas d'una imatge en què tot estigui pensat i enfocat per "obligar" una determinada lectura. O pot ser que no sigui així, que hi hagi elements que permetin que se'n facin diferents lectures, fins i tot oposades les unes a les altres.

Quan algú fa un acudit, segons el seu grau d'ambigüitat (de l'acudit) serà més fàcil que s'entengui o no (aquest seria el primer pas, que s'entengui o no "alguna cosa"), i que a continuació allò que s'entengui sigui (o no sigui) el que l'autor volia que s'entengués.

En el cas aquest de Charlie Hebdo hi ha gent que, sense cap mala fe ni prejudici previ, n'ha fet una lectura que no era la que volien els autors. A partir d'aquí, de la constatació d'aquesta "mala interpretació", els autors se'n poden desentendre, poden dir que aquestes persones són unes ignorants... o també poden plantejar-se, pensar, que potser alguna cosa ha fallat, "en l'estratègia comunicativa".

Jo crec que sí, que va fallar. Crec que quan un acudit requereix, per part dels seus autors o defensors, moltes explicacions per tal d'aclarir quina era la seva intenció, és que no s'ha fet bé. Sobretot, quan la interpretació que se'n fa (que se'n pot fer) no és que sigui diferent de la buscada pels autors, sinó completament oposada.

Per descomptat, les interpretacions contràries a les intencions dels autors sempre són possibles, de fet, hi ha veritables especialistes en forçar les argumentacions per tal de poder interpretar qualsevol cosa segons els seus desitjos, manies o prejudicis. Això sempre serà així. Tanmateix, el que sí es pot fer és tenir en compte aquesta possibilitat. I sobretot quan l'ocasió s'ho val, intentar que la proposta humorística (o del tipus que sigui) que es faci no vagi acompanyada, si pot ser, d'elements que permetin lectures alternatives, d'elements que afavoreixin eventuals lectures oposades a l'objectiu de l'autor.

Si més no, si l'acudit (com en aquest cas dels refugiats) tenia un propòsit concret. Perquè al final, si el que acabes aconseguint és el contrari del que volies, potser més val que et quedis l'acudit a la butxaca. No por una qüestió de censures, sinó de sentit de la utilitat.

En resum: a mi aquest acudit sobre l'Aylan i els fets de Còlonia em va semblar "de lectura complicada", eventualment equívoca, i per aquest motiu no em va semblar encertat. Em va servir, això sí, per pensar (per repensar un cop més) sobre la importància d'aquest tema.

"Tots som Charlie Hebdo". Quan ens equivoquem, també.

Amén.

El context

De tant en tant arriben notícies de les persecucions de les diferents minories cristianes a molts països musulmans, persecucions de vegades encobertes i de relativa baixa intensitat, i d'altres vegades ostentoses, brutals i del tot criminals. Discriminacions i assetjaments de diferents tipus, expulsions, empresonaments, violacions, tortures, assassinats...

Tinc clar que alguns dels acudits de tema religiós que de vegades faig, en general basats en el meu context o entorn religiós (marcat pel protagonismes de l'Església en la nostra societat), no tindrien gaire sentit ni seria delicat que els fes si fos el cas que visqués en un d'aquests països en què els cristians són perseguits i la seva vida corre perill, a causa de l'integrisme religiós imperant (per cert, en aquests països jo també seria perseguit amb tant o més acarnissament, per ateu, blasfem, etc.).

És a dir, que em sembla legítim (i fins i tot necessari) si s'escau satiritzar, ficar el dit a l'ull (parlant metafòricament) posem per cas a la Conferència Episcopal Espanyola, en la mesura que per molt que de vegades els seus representants es presentin com a portaveus "d'una església perseguida" i es facin les víctimes, la realitat és que és una queixa sense solta ni volta, perquè l'Església espanyola, actualment, de perseguida no en té res (criticada sí, només faltaria!). El que passa és que estava mal acostumada, i ara s'estranya de no poder influir "tant com abans" en la societat: té nostàlgia dels seus anys feliços de domini absolut. Res a veure, per tant, amb la situació de les minories cristianes oprimides avui als països musulmans.

Per descomptat, les creences (o alguna de les creences) de les minories cristianes dels països musulmans a mi em poden semblar igual de "pintoresques" com les dels cristians d'aquí (de fet són les mateixes). Però la situació de persecució i assetjament d'aquests cristians ja és prou complicada com per a sobre atabalar-los amb comentaris irònics sobre les seves creences. Amb el seu calvari diari ja en tenen prou. Per exemple, estaria fora de lloc un comentari com aquest: "Tenint en compte que tant el vostre deu com el seu (el dels vostres botxins) són invencions, per què no canvieu d'invenció, i així us deixaran tranquils?" Doncs no, dir aquesta mena de coses en aquests casos no toca.

És obvi que en una societat musulmana integrista en què l'objectiu dels governants i de la majoria de la societat és perseguir, expulsar o exterminar les minories religioses (cristianes o del tipus que siguin), si tens dallonses a qui has de criticar és a la majoria opressora, no a la minoria oprimida. Si tens pebrots. Jo, si haig de ser sincer, si em trobés en una situació així dubto molt que els tingués (els dallonses): em sap greu haver-ho de reconèixer, però en una situació conflictiva de debò em veig més com un covard que com un heroi.

Mentrestant, tal com deia, segueixen arribant periòdicament notícies de persecucions i assassinats de cristians. I no sembla que sigui motiu de gran preocupació per a la comunitat internacional. És una situació estranya, i alhora molt greu. Atesa la gravetat, encara sobta més (per no dir que també empipa), que la nostra Conferència Episcopal, a banda de denunciar les persecucions de cristians als països musulmans (cosa que està molt bé que denunciï), també faci servir de vegades l'argument "d'Església perseguida" en el seu cas, aquí a Espanya (o a Europa en general). Amb aquesta mena d'estupideses (amb aquesta falta de sentit comú i de sentit de la proporció), desvirtuant barroerament el sentit de les paraules, contaminant-les, tergiversant la realitat, a més de fer el ridícul els portaveus de la Conferència Episcopal (o alguns altres bisbes amb vocació de demagogs) perden tota la credibilitat i no ajuden precisament als cristians que, avui, realment són perseguits.

Les religions malhumorades

Per què a la Bíblia no hi ha trets humorístics? Per què Jesús no explicava acudits? Per què durant segles riure ha estat mal vist per l'Església?

O potser no va ser així: ¿i si Jesús sí que explicava acudits i tenia sentit de l'humor, però als seus deixebles els va semblar "que allò era poc seriós", i van eliminar aquesta faceta de Jesús dels relats evangèlics?

Sigui com sigui, el cas és que per qüestions religioses, dogmàtiques, estúpides (o fent servir d'excusa aquestes estupideses), els cristians han matat i s'han matat durant segles. Han degollant "infidels" (moros, jueus, etc.) i també altres cristians, discrepants, heretges, reformistes  (albigesos, luterans, etc.).

Amb el pas dels segles els cristians s'han asserenat una mica (o els ha obligat a asserenar-se aquest "laïcisme" que tant els irrita) i ara els principals genocides i assassins religiosos en actiu són uns altres.

Fa un any, uns islamistes emprenyats, "santament indignats", van fer una carnisseria a París, a la redacció de la revista Charlie Hebdo.

Segurament molts dels acudits de Charlie Hebdo eren grollers i poca-soltes. En temps de la Inquisició als dibuixants de Charlie Hebdo segur que també els haurien liquidat. Els haurien cremat vius (o moribunds), després d'haver-los primer torturat (desmembrant-los amb la politja o el torn, ofegant-los per immersió o per ingestió d'aigua amb un embut, cremant-los amb ferros roents, amb olis roents, amb aigua bullenta, espellant-los amb ganxos i ganivets, etc.).

I si haguessin viscut en temps del Company Stalin, o del Company Pol Pot, o de Hitler, segur que també haurien tingut una mala fi, que haurien acabat "desapareixent" (és probables que després de ser "protocolàriament" torturats).

Avui els principals assassins (no els únics), són els islamistes radicals. Però hi ha qui diu (que "encara" diu) que els dibuixants de Charlie Hebdo "s'ho van buscar". Hi ha gent que no entén res.

Fem el que fem (suposo que llevat que ens convertim també en islamistes radicals, perquè aquesta gent també assassina els musulmans moderats), els nostres (potencials) assassins existeixen (i ens amenacen). Sovint ens expliquen les seves intencions (homicides) a traves dels mitjans de comunicació. Són persones convençudes de la seva "missió assassina", ja que és la que dóna sentit a la seva vida. Gent "santament convençuda" de la seva intolerància i dels seus deliris.

No sé quina és la solució, però "callar perquè els assassins no s'empipin" no em sembla una bona opció. Ves quina merda de vida, si aquest és el panorama.

L'any passat va passar el que va passar, uns assassins emprenyats van assassinar uns dibuixants (potser una mica poca-soltes, aquests). No va ser l'únic acte criminal de l'any, malauradament de criminals n'hi ha molts, de diferents ideologies (religioses o no) i amb diferents estratègies criminals (alguns es mouen encorbatats, amb educades maneres i grans somriures). Per parlar de tots els criminals caldria escriure molta estona, caldria fer una enciclopèdia (de la criminalitat); si de cas ja en parlarem un altre dia, "dels altres assassins".

Què en farem de les religions (religioses o no) que tant poden servir per fomentar la compassió com el crim? Si poden servir (i serveixen) tant per a una cosa com per a l'altra, "realment serveixen"?

Els deus s'ofenen o són els seus seguidors, els qui se senten ofesos? Si un deu (o un dictador) s'ofén si en fas un acudit... és assenyat respectar-lo? ¿O el fet que s'ofengui és l'indici evident que "precisament a causa de ser com és" (tant susceptible) no mereix ser respectat, ja que si vol ser respectat, potser és ell "qui primer ha de canviar una mica"?

El problema potser és aquest, que "als llibre sagrats" no hi ha sentit de l'humor ni acudits, ni tan sols alguna pista que permeti imaginar que en algun moment (l'humor i els acudits) hagin tingut alguna relació amigable amb la religió.

¿Per què entre les gairebé infinites prerrogatives divines no n'hi ha ni una que faci alguna referència al sentit de l'humor? Quina mena de Déu és aquest, sempre "transcendent", sense bromes ni acudits?

Amb aquesta mena de deus (i aquests creients), tan susceptibles, irritats i sense sentit de l'humor, ho tenim fotut.

La Immaculada

Hi ha gent a qui molesta que de vegades parli amb ironia o de manera satírica sobre l'Església, els seus dogmes i els seus rituals. Ho consideren una pocassoltada, una falta de respecte, o fins i tot un atac. Aprofitant que fa uns dies va ser la festa de la Immaculada Concepció (1), miraré d'explicar (un altre cop) per què de vegades faig aquestes coses.

A mi em van donar l'educació que em van donar. Religiosa. Nacionalcatòlica, apostòlica i romana. Em van explicar i inculcar moltes coses, algunes molt curioses. Per exemple, em van explicar el dogma de la Immaculada Concepció. Un tema important al qual dins de l'Església durant segles es van dedicar grans debats (entre els seus detractors i defensors) fins que finalment es va imposar com a dogma de fe: Maria va ser verge abans, durant i després del naixement de Jesús. (2)

És entendridor, si t'imagines un munt de bisbes i cardenals disfressats de les maneres que es disfressen, parlant seriosament sobre la presumpta fecundació artificial de Maria i el posterior naixement màgic de Jesús. Un munt d'homes que han fet vots de castedat, obsessionats en inventar-se una imatge de Maria sense sexualitat.

I no en tenen prou: per acabar-ho d'arrodonir, després la família d'aquesta dona ens la posen com a model. És a dir, segons l'Església la família modèlica és la família d'una dona dessexualitzada, fecundada artificialment i que infanta màgicament, amb un marit a qui el sexe no interessa i que es casa amb ella perquè no sigui una mare soltera, i un fill que quan és gran es dedica a coses tan normals com caminar sobre les aigües. Una família encara més prodigiosa, sense decrepitud ni mort, perquè Maria no es mor mai (dogma de l'ascensió al cel) i Jesús es mor però ressuscita (dogma de la resurrecció).

Però per què parlo de tot això? No podria ser més "respectuós" i quedar-me callat?

A veure, en plena campanya electoral (generals de 2015), el senyor Fernandez Díaz, Ministre de l'Interior del Gobern Central, ens va explicar que sent una gran devoció per la Immaculada Concepció (3). Se suposa que això deu ser rellevant, si ho va incloure dins de les seves declaracions durant la campanya electoral. I de fet ho és, perquè aquest senyor forma part del Gobern que va tornar a incloure dins del currículum d'assignatures avaluables la religió. És pot deduir, per tant, de manera raonablement coherent, que hi ha algun lligam entre, d'una banda, la devoció del senyor Fernandez Díaz a la Immaculada Concepció (durant la campanya electoral també va parlar del seu hàbit de missa diària), i d'una altra banda els plans d'educació (que afecten tota la societat) aprovats pel govern del qual formava part. Cosa que, per descomptat, va alegrar molt als representants de la Conferència Episcopal, però que emprenya tant o més a les persones contràries al clericalisme. A les persones que ens disgusta, i que ens sembla intolerable, que conèixer el dogma de la Immaculada Concepció torni a ser avaluable.

És a dir, que parlar de la Immaculada Concepció al capdavall no és frívol ni irrellevant, sinó pràcticament imprescindible. Ho provoquen "ells".

D'aquestes coses se'n pot parlar des de diferents perspectives. Per exemple, el record més nítid relacionat amb la Immaculada Concepció que tinc de quan anava a col.legi és aquest: un professor descontrolat, congestionat, cridant com un energumen a tots els alumnes de la classe, als quals ens havia fet posar drets per poder-nos escridassar amb més solemnitat. Ens insultava (literalment) perquè segons ell havíem tingut una falta de respecte durant la cerimònia (per descomptat obligatòria) feta amb motiu del dia de la Immaculada. No recordo què havia passat, però segons ell "havíem ofès la Verge".

A  mi el senyor Fernández Díaz em cau molt malament, no me n'amago (el motiu que he donat és només un de la llista, ara no toca estendre's). I la Conferència Episcopal també em cau molt malament. Però en absolut em cau malament qualsevol persona només pel fet de ser creient, al contrari. Avui en tornaré a posar un exemple (ja ho he fet d'altres vegades, per sort de motius n'hi ha). Fa pocs dies a La Vanguardia van entrevistar la Guadalupe, una monja argentina que els últims anys ha viscut al polvorí de Síria (4). Tot el que diu em mereix un profund respecte, (fins i tot els motius religiosos pels quals es va fer monja). Admiro sobretot el que fa, lliurada als altres, sense reserves, de manera generosa, valenta, crítica amb els poderosos: sens dubte el món seria un lloc molt millor per viure si hi haguessin més persones com ella.

Suposo que la Guadalupe també deu creure en això de la Immaculada Concepció, però no en fa cap apologia ni bandera. Si dins l'Església només hi hagués "Guadalupes", suposo que jo mai parlaria de temes com aquest de la Immaculada Concepció. Ni tan sols em caldria parlar dels aspectes religiosos de la meva infantesa, perquè encara que m'haguessin donat una educació religiosa no hauria sigut tan esperpèntica com la que, ens alguns aspectes, em van donar.

De manera que "a totes les Guadalupes del món", si amb alguna cosa les he ofès els demano disculpes.

--
(1) Té dallonses, que en un estat presumptament laic segueixi sent festiu el dia de la Immaculada Concepció, aquesta tonteria esperpèntica de la fecundació artificial de Maria, i després resulta que si et queixes encara ets tu qui ets irrespectuós!
(2) Crec que va ser Pius IX, el 1854
(3) La Vanguardia, 10/12/2015
(4) La Vanguardia, 12/12/2015

Les blasfèmies, recapitulació

Després dels escrits de fa uns dies al voltant de les blasfèmies ara toca resumir i concretar.

-S'han de poder fer acudits blasfems?
-Sí.

-Fer-los és sempre el més assenyat?
-No.

-De vegades és millor callar que blasfemar?
-Sí.

-Es pot justificar la incitació a la violència contra les persones blasfemes?
-No.

-Una blasfèmia és un delicte d'odi?
-No, un delicte d'odi per ser-ho ha de contenir una incitació a la violència contra un col.lectiu determinat (per exemple, sí que és un delicte d'odi promoure l'assassinat de les persones que pertanyen "al col.lectiu que fa acudits blasfems", ves quines paradoxes...).

-Les persones que blasfemen s'haurien de fer preguntes com les anteriors?
-A mi em sembla que sí.

-Se les fan sempre?
-Crec que no.

-Als assassins de blasfems els importen aquestes argumentacions?
-Rotundament no.

-Ens podem plantejar més preguntes sobre les blasfèmies?
-Segurament, i com més preguntes ens fem, i més intentem trobar-els-hi les respostes adequades, millor. Per exemple:

-Sempre és millor callar que blasfemar?
-No.

-En quins casos blasfemar pot ser adequat?
-Ho pot ser quan callar suposa una claudicació davant de la prohibició d'exercir la llibertat d'expressió, i blasfemar "una forma" (potser l'única possible o la més fàcil en alguns casos) de reivindicar aquesta llibertat.

Bé, suposo que sempre hi haurà gent que blasfemi. I que també hi seguirà havent gent que se sentirà ofesa, i que de vegades no només criticarà els primers, sinó que també els agredirà. I em sembla que això no s'acabarà mai.

I jo què faig? Doncs com que la resolució de conflictes basada en la por i l'autocensura d'una de les parts no m'agrada, no descarto que de vegades pugui blasfemar poc o molt. No com a norma, sinó quan s'escaigui, com una necessitat higiènica de no claudicar, de protestar una mica contra els absolutismes malhumorats. I suposo que no em passarà mai res, perquè només sóc un no ningú, un desconegut sense cap mena d'influència ni protagonisme.

¿Diria el mateix i seria igual de "valent" si fos una persona coneguda i em sentís amenaçat? No ho sé, potser estaria tan acollonit que m'hauria quedat permanentment mut. Mut de paraules i dibuixos. Em sembla que seria el més probable.

D'una banda no em fio de mi mateix, d'una altra admiro la gent coneguda, en el punt de mira d'eixelebrats, d'integristes religiosos o polítics. En el punt de mira d'eventuals assassins. Com que intueixo que en circumstàncies com les seves no tindria la seva valentia, com a mínim deixo aquest testimoni d'admiració i respecte. Conscient que sóc "un covard en potència", faig públic el meu respecte pels valents.

Repeteixo el que ja havia dit en escrits anteriors: si cal triar entre un groller i un censor, em quedo amb el groller; si cal triar entre un poca-solta i un assassí, em quedo amb el poca-solta. Si cal triar no tinc cap mena de dubte (si no cal triar, potser no em quedo amb ningú, potser ni amb mi mateix quan exerceixo el paper de poca-solta).

Tot això, sense oblidar que una blasfèmia "pot ser" poca-solta o grollera (és només una possibilitat), però que sovint les blasfèmies o presumptes blasfèmies no són res més que una forma d'exercir la llibertat d'expressió. D'exercir aquesta llibertat, per exemple, dient una cosa tan poc grollera i gens poca-solta com que Déu no existeix (una afirmació que pot disgustar algú, però que no té res a veure amb la grolleria).

En vaig parlar fa uns dies, dels dos tipus de blasfèmies. Unes, les blasfèmies que ho són pel fet d'expressar públicament unes creences que en una societat determinada no són les dominants. Les altres, les sàtires de les creences o rituals religiosos, en general o d'algun col.lectiu concret.

Per coses com aquestes, blasfèmies d'un tipus o de l'altre (dubtar de l'existència de Déu o fer un acudit sobre Déu o algun profeta), hi ha gent que és empresonada o assassinada. Aquí, fa segles la gent era torturada i executada per dir que Déu no existia, i ara segueix passant a d'altres llocs. Per dir això mateix o per fer un acudit (poca-solta o no) sobre una religió o un profeta. La terrible i idiota justificació de la violència desencadenada és la mateixa en els dos casos: el fet d'haver blasfemat.

Per això és tan necessari reivindicar el dret a poder blasfemar (encara que després si ens sembla preferible no l'exercim), per tal que els assassins, aixoplugats pels intolerants, pels censors, pels integristes, no tinguin cap justificació "fora del seu univers sectari, violent i totalitarista".

D'assassins sempre n'hi haurà. El terrible seria que algun dia els arribéssim a reconèixer el seu dret a ser assassins. Que arribéssim a ser "comprensius" amb les "causes" que els han dut a convertir-se en assassins.  Això és el més terrible, a banda dels mateixos assassinats. I això tan terrible és el que aquests últims mesos han arribat a insinuar, o a dir obertament, uns quants personatges públics i articulistes "dels nostres". Al mateix temps que denunciaven els assassinats comesos a la redacció de Charlie Hebdo al gener, denunciaven també "la inoportunitat", la falta de respecte, etc. de les "provocacions perpetrades per la revista".

Aquesta gent civilitzada, demòcrata i pacífica que ha opinat així fa tant o més mal que els assassins. Perquè alhora que a nosaltres ens transmeten el discurs de la por i la culpa, a ells, als assassins, els donen arguments per seguir assassinant.

(no faig una llista d'aquests personatges públics i articulistes perquè seria molt incompleta i per tant arbitrària, ja que no he fet cap seguiment exhaustiu del tema; no sóc lector habitual de diaris i xarxes, només he llegit algun d'aquest articles, algunes notícies que recollien opinions d'aquestes persones... però tenint en compte el poc que llegeixo, m'ha semblant que eren "molts", massa articles, massa opinions en aquesta línia)