Ja vaig comentar anteriorment que Pere Casaldàliga és una de les persones que admiro per l'opció de vida que ha fet, pel seu compromís social, per la seva coherència i per tot el que ha aconseguit.
Pere Casaldàliga és una persona complexa (de fet tots ho som). A causa d'aquesta complexitat passa que l'admiració que per una banda li tinc conviu amb un sentiment de llunyania respecte d'alguna altra faceta seva. Sobretot una, que s'esmenta dos cops al llibre biogràfic de Francesc Escribano, "Descalç sobre la terra vermella" (Edicions 62, 1999). Em refereixo a la mortificació, no a la diguem-ne mortificació passiva d'acceptar les adversitats de la vida, sinó a l'activa de buscar el dolor físic autoprovocat mitjançant els cilicis o d'altres instruments concebuts per a infligir-se mal.
No és que no ho entengui, ho entenc perfectament. En l'educació que vaig rebre hi va haver referències, de vegades del tot explícites, a aquestes pràctiques, i als motius que les justificaven, que les feien exemplars. Per tant, no és un problema d'entendre o no, sinó de compartir. Per exemple, també entenc per què les multinacionals exploten els treballadors, o per què hi ha homes que maltracten les dones... tal com dic, entendre no és compartir ni aprovar.
Hi ha moltes coses que m'envolten que d'una banda entenc i que, alhora, em semblen estúpides, o que m'entristeixen, o que em fan mal, ja sigui perquè veig el mal que fan (o que es fan els qui les fan, com els drogoaddictes) o pel mapa mental que indiquen, o pel seu caràcter frívol, o estèril, o per qualsevol altre motiu. Insisteixo: entendre és una cosa i compartir una altra.
Això dels cilicis a mi em queda dintre d'un àmbit d'aquest tipus, "entès però no compartit". I encara em genera més rebuig quan se'n fa apostolat (ignoro si aquest era o és el cas de Pere Casaldàliga). D'altra banda no és un tema que el conegui només per referències, "que n'hagi sentit a parlar a no sé qui": no, és un tema que l'he viscut directament, en el meu propi entorn.
I què té a veure tot això amb els acudits? Doncs bé, a mi aquesta faceta de Pere Casaldàliga no em sedueix gens, al contrari, però considero que seria una mala persona, jo, si fes servir aquest detall per buscar-li les pessigolles i, llavors, enterbolir la seva imatge: quan assenyales amb el dit, has d'estar segur que allò que assenyales s'ho mereix, si no, més val no assenyalar res. De Pere Casaldàliga tinc molt clar el que val la pena assenyalar. I agrair. I si aquí parlo d'aquesta faceta és perquè en un text així sí que crec que es poden plantejar aquests temes, contextualitzats i sense fer-ne cap caricatura (que seria el que passaria si intentés fer-ne un acudit).
Ara bé, pel que fa al tema dels cilicis en general (oblidant-nos ja de Pere Casaldàliga), com que no és un tema menor dins de la cultura amarada del particular catolicisme que ha sigut i és tant determinant en la nostra societat, sí que em sembla oportú, si s'escau, parlar-ne, i si ve a tomb fer-ne acudits.
Si en principi cadascú pot fer el que vol amb la seva vida, de la mateixa manera que hi ha gent que opta per mortificar-se amb cilicis, i de vegades també per fer-ne apostolat, crec que alhora també és del tot legítim que uns altres en parlem i diguem el que en pensem, sobretot, quan com és el meu cas, som persones que vam rebre aquest apostolat.
Des del meu subjectiu punt de vista, crec que un món sense cilicis és més desitjable que un món amb la cultura dels cilicis. Sobretot perquè la vida ja ens mortifica prou cada dos per tres. I de vegades de manera prou cruel: malalties, desamors, pobresa, misèria, odis, morts inesperades, guerres, terratrèmols... Encara ens calen més patiments?
És clar, si arribats a aquest punt l'argument és que els cilicis són una forma de contribuir a apaivagar aquestes calamitats, en la mesura que Déu valora aquestes mortificacions i llavors les recompensa "compassivament" alleujant les desgràcies de la humanitat (o les de la persona que prega i es mortifica), llavors arribem a l'essència de la qüestió, que de moment deixaré de banda, però que òbviament explica per què tinc tanta mania a aquest Déu en el que no crec i que, com a model de divinitat, em sembla impresentable.
Bé, és per això que, periòdicament, Ell o el seu entorn, "Déu o l'Església", són els protagonistes d'alguns acudits. En general són acudits irònics, satírics, negres, amargs. És inevitable, amb segons quins temes és impossible fer una altra mena d'humor.
Òbviament, compto que, com em passa a mi amb les mortificacions i l'apologia dels cilicis (o per exemple amb segons quines opinions de la Conferència Episcopal), hi ha gent a qui això que jo faig li molesta. Que hi farem...
