Humor, límits, i altres reflexions

Al ja desaparegut diari ADN, el 18-11-2011 i firmat per L.S.H. sortia un article amb aquest titular:

"Una nova fornada d'humoristes americanes s'atreveix a trencar tabús. La seva especialitat és banalitzar les violacions, una cosa que els homes no es poden permetre."

L'article planteja dos aspectes interessants, d'una banda si hi ha temes intocables, cosa que s'ha debatut moltes vegades, des de fa molt temps i des de diferents sensibilitats, amb diferents arguments a favor i en contra segons els casos. I una altra si tothom pot fer humor sobre segons quins temes, o si n'hi ha que només els poden abordar determinats col.lectius o persones.

Reprodueixo uns fragments de l'article de l'ADN:

"S'atreveixen amb tot perquè no tenen res a perdre. La nova fornada de còmiques que dominen les cadenes de televisió i els teatres nord-americans trenca motlles perquè se'n riuen fins i tot de la seva ombra i mai no es mosseguen la llengua, ni tan sols amb temes espinosos com el dels abusos sexuals. (...) Una de les primeres que es va atrevir a experimentar i anar més enllà del que se'ls permetia als homes amb el binomi abusos sexuals i humor va ser Sarah Silverman. (...) Una altra comedianta que també es recrea en els temes sexuals és Whitney Cummings, que en la seva sèrie 2 Broke Girls inclou alguns acudits sobre violacions. Van aixecar polèmica, és cert, però moltíssima menys que si haguessin estat ocurrències d'un home."

La resposta a les preguntes sobre els temes susceptibles de ser tractats amb humor i les persones legitimades per a fer-ho és inevitablement subjectiva. I ho és perquè està supeditada a la definició prèvia que es faci de l'humor, i dels eventuals objectius que es puguin associar a l'exercici concret de cada model humorístic. És a dir, agafant l'exemple de les violacions, hi ha persones que efectivament defensen que aquest és un tema susceptible de fer-ne ocurrències humorístiques (com Sarah Silverman i Whitney Cummings), i d'altres que ho troben intolerable. Alhora, entre les primeres, s'hi poden diferenciar dos grups o postures: un, el de les persones que només ho toleren si les humoristes són dones, i un altre que potser ho acceptaria també per part dels homes.

Els temes potencialment conflictius són molts: la religió, el racisme, el nacionalisme, le minories sexuals, la violència masclista o contra els infants... Potencialment conflictius, sobretot, segons quin sigui l'abordatge. Perquè un element fonamental a tenir en compte al parlar d'aquests afers és la intenció de la aproximació humorística, ja que aquesta aproximació es pot fer de maneres molt diferents, fins i tot del tot oposades. Per exemple, a tall denuncia o reivindicació, amb empatia. O a tall de burla grollera o enverinada, amb crueltat.

És a dir: ¿és legítim, per exemple, l'humor sobre violacions quan es fa amb empatia i a tall de denúncia, i no ho és quan és fa des d'una postura masclista, misògina i cruel? I en un altre àmbit: ¿és legítim l'humor enverinat i cruel que ataca ideologies contràries als drets humans, com els totalitarismes de dretes o esquerres, i en canvi no ho és si el seu objectiu és ridiculitzar le víctimes d'aquestes ideologies totalitàries?

Bé, de tot això (de què entenem per humor i qui, com i quan en pot fer ús) se'n podria parlar molt, potser alguna altra estona reprendré el fil. Sens dubte és un tema apassionant.

Manipulacions, divertiments i eventuals drets d'autor

transvertical.blogspot.com / ladeclaracio.blogspot.com

Els assajos visuals d'aquestes pàgines s'han elaborat majoritàriament a partir d'imatges trobades a internet (manipulades segons els casos en diferent mesura). Els eventuals drets d'autor que les lleis vigents puguin reconèixer als hipotètics propietaris o autors d'aquestes imatges no s'han tingut en compte, tant pel fet que aquests divertiments no tenen cap propòsit lucratiu com pel fet de considerar i defensar que els actes o entreteniments creatius no són mai originals, sempre s'originen a partir d'una creació anterior.

Una fotografia és la captura subjectiva de part d'una realitat objectiva. Aquesta combinació de subjectivitat i objectivitat és considerada un acte creatiu, i fent un salt qualitatiu més enllà, és considerada alhora un acte protegible. Però no tothom troba coherent i aprova aquesta encadenament de salts.

Manipular una fotografia preexistent és el mateix: conformar una nova realitat subjectiva a partir de part d'una realitat objectiva prèvia. Extrapolant aquesta idea de la fotografia a les arts plàstiques en general, i de les arts plàstiques a la resta d'arts, el que aquí es defensa és el dret a la manipulació de les obres alienes. Una manipulació que, en lloc de criticada i perseguida, hauria de ser valorada i fins i tot estimulada.

L'originalitat absoluta, la novetat radical, la generació a partir del no res, no existeix. Tot és una mena de plagi, de treball de manipulació, més o menys profund, més o menys afortunat. Pel que fa a qui això escriu (alhora autor dels divertiments visuals d'aquestes pàgines), que aquesta mena de plagi o recreació surti com a mínim una mica reeixit, i si pot ser més interessant que les obres prèvies de referència, és el màxim al que es pot aspirar.

Això, a banda de l'aspiració molt més prosaica, però tant o més valuosa, de passar una estona divertida amb aquests entreteniments. Aquest plaer ha estat i és, al capdavall, l'únic veritable motiu, estímul, justificació, recompensa, etc., de l'activitat d'aquestes pàgines. És a dir, fins i tot en el cas que els resultats obtinguts siguin pitjors que els originals (cosa no pas descartable), des del punt de vista de l'autor la gratificació proporcionada per l'estona dedicada a aquest joc justifica amb escreix l'activitat.

Des del punt de vista de l'eventual espectador, és una altra història sobre la que, com és obvi, només ell en pot opinar.

Tommaso Debenedetti - mentides periodístiques

"M'agrada ser el campió italià de la mentida. (...) Em vaig adonar que el que interessava no era la cultura sinó els grans noms, l'espectacle, les estrelles. (...) I vaig començar a jugar. (...) A Itàlia gairebé ningú parla del meu cas, perquè suposaria aprofundir en la farsa de la informació."
Tommaso Debenedetti, El País, 6-6-2010