El gran dictador

El 15 d'octubre de1940 es va estrenar El gran dictador. La pel.lícula era, segueix sent, una brillant sàtira del nacionalsocialisme i l'antisemitisme de Hitler, i dels dictadors i els totalitarismes en general.

El rodatge havia començat un any abans, coincidint amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan Hitler va invadir Polònia (1-9-1939). Al començar el rodatge, Chapplin va rebre pressions per no fer la pel.lícula: llavors als EUA els interessava tenir bones relacions amb Hitler. La intenció dels EUA era mantenir-se neutrals (no van entrar en guerra fins l'11 de desembre de 1941), de manera que la producció de pel.lícules americanes antihitlerianes no era estratègicament adequada. Per sort, Chaplin no es va plegar a les pressions que va rebre, i el resultat va ser aquesta gran pel.lícula.

Per descomptat, no va ser a causa de les reaccions que van provocar en Hitler la pel.lícula, que les relacions entre Alemanya i els EUA es van anar tibant, fins que els EUA van acabar declarant la guerra a Alemanya.

Què passa amb l'islamofeixisme actual? El problema per descomptat no és la publicació d'alguns acudits més o menys poca-soltes, sinó la confrontació de dos móns incompatibles. D'una banda l'islamofeixiste, amb franquícies com la de Boko Haram a Nigèria (els assassinats a París dels periodistes de Charli Hebdo són quantitativament insignificants, al costat dels més de 16.000 morts a càrrec de Boko Haram des de 2009). I d'una altra banda "nosaltres", en teoria amb un ideal d'organització social molt diferent del de l'islamofeixisme. Per exemple, mentre que el món democràtic, occidental, laic, etc. defensa una educació respectuosa amb els principis recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, la traducció de Boko Haram és "l'educació no-islàmica és un pecat". És obvi que dialogar des de posicions tan allunyades és complicat, per no dir que impossible.

He dit "en teoria amb un ideal", pel que fa a l'Occident democràtic. Perquè és obvi que aquest món democràtic, occidental, laic, etc., per molts ideals que tingui, de vegades té uns comportaments encara més mortífers que els de l'islamofeixisme (però això sí, no tan mediàtics). Per exemple, a causa del colonialisme energètic i alimentari i, en general, de bona part de les polítiques econòmiques internacionals. Però si de cas de tot això ja en parlarem una altra estona.

--
(1) A Espanya El gran dictador no es va poder estrenar fins el 1976, un bon indicador "de la salut democràtica" dels anys anteriors.

Medicaments que maten i crim organitzat

Acabo de llegir "Medicamentos que matan y crimen organizado" (1), un llibre contundent, seriós i documentat sobre els abusos de les farmacèutiques. Tal com explica amb tota mena de detalls l'autor, Peter Gotzsche (2), el títol no és cap exageració, sinó un fidel reflex de la realitat.

És tan escandalós el que diu, tant, que molts dels fragments, sense tocar-hi res, servirien com a text d'un acudit d'humor negre. Però molt i molt negre. D'un humor enverinat, satíric, extremadament satíric. Perquè el que explica és devastador. I és devastador i espantós perquè és veritat, no fa cap afirmació sense justificar-la.

Peter Gotzsche ja ho avisa: que ningú busqui en el llibre referències als bons medicaments i als professionals honestos. No qüestiona la seva existència, però ha escrit el llibre no per parlar d'ells, sinó per parlar "dels altres". L'autor, per descomptat, no és cap il.luminat esotèric contrari al mètode científic i als principis farmacològics d'eficàcia demostrada, al contrari. És precisament el seu compromís amb "la bona ciència" i amb els professionals honestos el que l'ha empés a escriure el llibre, per tal de denunciar els abusos que algunes persones i empreses cometen en nom de la ciència (presumpta ciència), del servei públic (presumpte servei públic), o de qualsevol altra martingala, mitjançant unes activitats mafioses o paramafioses que només tenen un objectiu: fer diners.

Ell no parla dels honestos, parla només "dels altres": dels mafiosos, dels corruptes, dels que manipulen els assajos i menteixen a les agències de medicaments, dels que sempre prioritzen els beneficis econòmics i no els sanitaris. En parla de manera contundent, que és el que s'escau. I el que tots necessitem que algú faci per nosaltres (excepte els directius de les farmacèutiques, és clar). I cal estar-li agraït. A ell i a tots els altres Peter Gotzsche que es dediquen a dir que un mafiós, per molt que tingui un doctorat en medicina i dugui una bata blanca, no deixa de ser un mafiós.

Ara bé, si tu fas un acudit d'humor negre i satíric sobre les activitats criminals de les farmacèutiques, sempre hi haurà algú que et dirà que t'has passat una mica de la ratlla, que no n'hi ha per tant. Perquè és clar, un acudit és com un telegrama, no és una tesi doctoral amb els corresponents peus de pàgina i tots els annexos necessaris per tal d'avalar el que dius o denuncies. Un acudit és només com un esquitx, amable o càustic, però només un esquitx. Sobre un tema concret.

Per sort hi ha gent com el Peter Gotzsche, que en lloc de fer acudits, fan la feina seriosa i implacable d'investigació i denuncia que fan. Gent lúcida i valenta decidida a dir que hi ha coses que fan pudor, decidida a ficar el dit a l'ull dels poderosos i a fer publicitat de les malvestats que cometen. Ja sigui el tema les farmacèutiques, la corrupció dels polítics, els abusos dels bancs, les mentides de la policia, el narcisisme i les bajanades dels famosos, l'especulació urbanística, la destrucció del medi ambient, les opinions de la Conferència Episcopal, els despropòsits criminals dels islamofeixistes i d'altres integrismes religiosos, etc.

Al costat de totes aquestes persones lúcides i valentes que denuncien aquests abusos jo sóc un pallús insignificant. De manera que de vegades, suposo que per treure'm la ràbia del damunt, faig algun acudit (sobre el tema de torn). Però sé molt bé que no serveix de res, perquè el que faig no té cap repercussió, sóc conscient que el meus entreteniments tenen una incidència nul.la (ni tan sols tinc el consol de poder-me autoenganyar en aquest sentit; per sort o per desgràcia, conservo el mínim de lucidesa per ser conscient de les limitacions de tot el que faig).

Ara bé, encara que aquests entreteniments meus no serveixin de res (a banda de fer-me passar a mi una estona entretinguda), o precisament perquè no tenen cap incidència, no accepto de cap manera les crítiques que de vegades rebo, en el sentit que alguna vegada em passo de la ratlla amb l'atac, la sàtira o la negror. Això sí que ho tinc clar: els que es passen de la ratlla són "els altres", en el cas d'avui les farmacèutiques, i en d'altres ocasions, qui sigui, la llista és molt llarga.

--
(1) Medicamentos que matan y crimen organizado" (1). Peter Gotzsche. Los Libros del Lince, 2014
(2) La "o" de Gotzsche, un cognom danés, porta una barra travessera, ho sento, no sé com es tecleja.

Sobre sàtires i ofenses - 2

També podria ser que tot això de l'islamofeixisme i els assassinats de dibuixants fos una maniobra de distracció promoguda pels econofeixistes. Promoguda per tots aquells nuclis de poder econòmic que no tenen cap mena d'escrúpol en seguir mantenint les relacions econòmiques internacionals actuals, les quals, com a "engranatges estructurals" o "danys col.laterals inevitables" tenen assimilat que milions de persones cada any morin de fam o malalties fàcilment tractables, o que milions de persones visquin en condicions d'esclavitud... mentre "ells", els econofeixistes, cada cop són més rics, fastigosament rics, indecentment rics.

El que passa és que la mortaldat que generen els econofeixistes no és tan mediàtica com la dels islamofeixistes. Sobretot per una senzilla raó: són ells mateixos, els econofeixistes, els qui controlen els mitjans de comunicació, i per tant els és fàcil la gestió favorable dels seus interessos mediàtics. Exalten les brutalitats de l'islamofeixisme per tal que quedin en segon terme les seves pròpies brutalitats econofeixistes. Magnificant les malvestats dels altres, omplint-ne les portades, les seves malvestats queden més ocultades.

Que els islamofeixistes són uns impresentables no ho discuteix ningú. Però encara són més perversos els econofeixistes, d'una banda per la magnitud dels seus crims (milions de persones), i d'una altra perquè, controlant els mitjans de comunicació, són capaços de invisibilitzar o relativitzar aquests crims seus, per tal que no se'ls acusi a ells d'assassins econofeixistes. Que és el que són.

Sobre sàtires i ofenses

Un futbolista es pot ofendre. Un entrenador també. I els socis, i l'àrbitre, i el massatgista, i els que recullen les pilotes, i el president del club. Però el club, o "el futbol", no es poden ofendre, perquè només es poden ofendre les persones.

Passa el mateix amb els profetes, els deus i les religions. Els creients, ells,  poden dir que els seus profetes o deus s'han ofès, els poden atribuir aquest sentiment d'ofensa. Però és això, una atribució basada només en la pròpia idea de la realitat, en aquest cas sobrenatural, habitada per deus i profetes. Dit de manera més expeditiva: cadascú es pot inventar el que vulgui (o sentir-se "il.luminat" pel que vulgui), de fet és el que fem tots. Per exemple, uns ens inventem deus, i els altres ens inventem que no existeixen. I si som dels primers, fins i tot ens podem inventar coses tan pintoresques com que els deus són tan humans i tan poc divins que s'ofenen com les persones.

No pot ser, que a partir de les creences o invencions particulars de cadascú es vulgui regular la convivència del conjunt de la societat. Per exemple, no és d'interès general, el debat teològic sobre si els deus s'ofenen. És un debat que no hauria de sortir de les mesquites, les esglésies o les facultats de teologia (per cert, com és que hi ha facultats de teologia?).

No pot ser que, per segons quines persones, dir que Déu no existeix sigui una blasfèmia que es pot castigar amb la pena de mort. No pot ser que també es pugui castigar amb la pena de mort apostatar d'una religió. I no pot ser que satiritzar aquests despropòsits amb un acudit també es pugui castigar amb la pena de mort del seu autor.

Perquè, a veure, els acudits sobre Mahoma s'originen a partir de l'islamofeixisme d'alguns seguidors de Mahoma i de l'Islam. Si no hi haguessin islamofeixistes, segurament els acudits sobre Mahoma i l'Islam deixarien d'existir, o gairebé. No tindrien interès, no hi hauria cap necessitat de fer-los. I si malgrat tot algú en fes, ningú en faria cap cas.

Que ningú es confongui, perquè la seqüència és aquesta: la intolerància religiosa és la que genera la sàtira contra la intolerància religiosa. En el món islàmic, i també en el catòlic: en la mesura que els papes, els bisbes o "l'Església" presumeixen de la seva superioritat moral, en la mesura que intenten imposar els seus preceptes, es converteixen en matèria satiritzable. És evident que si fossin més discrets també se'ls deixaria més tranquils. I si no, que facin la prova.

Torno als islamofeixistes: en lloc d'exclamar-se, si volen aturar les sàtires segons ells ofensives, el que haurien de fer és un curset accelerat de desintoxicació fonamentalista. Cosa que d'altra banda, precisament perquè són islamofeixistes, és obvi que no poden fer.

Dia de l'humorista

"El Senado argentino acaba de aprobar una iniciativa para declarar el 26 de noviembre 'Día Nacional del Humorista'. Se escogió esa fecha, conmemorando el natalicio del gran humorista gráfico y literario Roberto 'El Negro' Fontanarrosa. Con esto se busca reivindicar y reconocer la noble labor diaria que llevan adelante los creadores de humor y su implicancia en el desarrollo de la cultura."

Humor Sapiens, 21/12/2014
http://www.humorsapiens.com/dia-del-humorista

El Jueves i l'islamofeixisme

No m'entusiasma El Jueves. Moltes de les seves pàgines, incloses algunes portades, trobo que tenen un humor bastant destraler, pel meu gust massa groller.

Malgrat aquesta impressió general, també hi trobo agradables sorpreses, ocurrències molt divertides i enginyoses. De vegades del tot oportunes, es podria dir que fins i tot "necessàries". Sobretot quan al.ludeixen, amb la ploma esmolada, a coses que diuen o fan alguns polítics, alguns bisbes o imams, alguns empresaris o banquers, alguns sindicalistes, etc. Coses que diuen o fan, en definitiva, persones que tenen algun tipus de poder i que n'abusen.

El cas és que, tot i no ser un lector habitual de la revista, de tant en tant la fullejo, buscant algun d'aquests acudits oportú, original o especialment colpidor. De vegades és la portada. Em sembla important, que a la portada de la revista hi aparegui un acudit d'aquestes característiques, perquè de fet és el seu "article editorial". De manera que per a mi és un motiu d'alegria, quan veig El Jueves al quiosc amb una portada oportuna i valenta. Ja sigui dedicada a un tema de puntual actualitat o a un d'aquests temes malauradament cronificats, com la violència contra les dones, que a la portada de la revista ha anat apareixent de tant en tant.

El 2005 es va iniciar el ja llarg culebrot internacional de les caricatures de Mahoma (amb la publicació de les caricatures sobre el profeta al diari danès Jyllands-Posten). Al llarg dels anys El Jueves s'ha fet ressò d'aquest conflicte, amb portades oportunes. Crec que han sigut portades valentes, i que a més s'han resolt d'una manera que ha dignificat la revista, a través d'un humor, des del meu punt de vista, intel.ligent i gens groller (cosa que no es pot dir de totes les portades de El Jueves, i ja posats, tampoc de totes les de Charlie Hebdo, ni de tots els acudits publicats al Jyllands-Posten, etc.).

El diàleg intercultural o interreligiós només es pot establir partint d'uns mínims. El primer, que les paraules o els dibuixos, encara que siguin antipàtics o de mal gust, no es poden contestar amb bales. Només a partir d'aquest imprescindible acord previ es pot començar a parlar d'alguna altra cosa, per exemple de les ofenses, de qui s'ofèn i per què, etc. Però sense aquest consens sobre el primer punt, és impossible.

S'ha de posar cada cosa al seu lloc. Una cosa són els musulmans, una altra els islamofeixistes. Amb els primers no hi ha més problemes que els que es puguin tenir amb altres creients: cristians, jueus o gent de qualsevol altra religió. Si no volen imposar als altres les seves morals particulars, no té sentit dir-los res, per molt estrambòtiques que siguin les seves creences. Ara bé, si segons ells la seva moral "és l'única moral veritable", i per tant consideren legítim imposar-la als altres, si cal per la força, llavors sí, tenim un problema amb aquesta gent. Si són musulmans ja no són només musulmans, són també islamofeixistes d'ideologies totalitàries, en alguns casos promotors de fàtues homicides i comportaments assassins. Amb ells, cap concessió és intel.ligent.

Des del meu punt de vista, el món d'aquesta mena de gent és lleig, violent, sòrdid i asfixiant. Cavernícola, retrògrad, reaccionari. Massa semblant al món cristià i inquisitorial de fa uns segles, i que tants esforços ha costat deixar enrere. Per tant, em sembla legítima i necessària la resistència davant de qualsevol pressió que exerceixin avui els islamofeixistes. I islamofeixistes també ho són els musulmans que diuen no ser-ho, "però que entenen" les actituds i les reaccions dels islamofeixistes...

Cedir a aquestes pressions seves només serveix perquè ells avancin un pas més i, des d'aquesta posició avançada, exerceixin novés pressions. Cada vegada més asfixiants, cada vegada més intolerants per part seva i més intolerables per part de qui les pateix.

Sé que tot això no té solució, si més no a curt termini. Perquè els islamofeixistes no poden entendre, realment no poden, que si volen que els deixin de satiritzar el que han de fer és canviar ells. I no una mica, sinó molt. I parlo dels islamofeixistes, perquè de musulmans, ja ho sabem, n'hi ha de moltes menes; també n'hi ha de prou assenyats com per adonar-se que a l'Alcorà (com a la Bíblia) hi surten unes quantes barbaritats, i que per tant els seus textos els han d'interpretar "a favor dels drets de les persones", i no a favor, per exemple, del "colonialisme religiós", l'homofòbia, la misogínia, etc.

Velletes i bisbes

Mentre escric això vaig en autobús, un trajecte de gairebé dues hores. A la meva alçada, als seients de l'altra banda del passadís hi ha dues dones grans, menudes, encongides. Una deu vorejar els vuitanta anys, l'altra potser és una mica més jove. Me les miro només de cua d'ull, per tal que no se sentin incòmodes de sentir-se observades. Veig que una va passant les boles d'un rosari que té a la mà. No les sento, són molt discretes, només veig que alternativament mormolen alguna cosa. Suposo que van resant parenostres...

Per descomptat que em puc empescar algun acudit o tonteria de gent que resa el rosari. De fet, vaig viure molts anys envoltat d'una religiositat que incloïa el ritual del rosari diari. En tinc bastants record, d'aquella època, records de diferents tipus, alguns diguem que "bons materials" a partir dels quals teixir alguna ocurrència humorística. Però no se m'acudiria mai adreçar-me a aquestes dues dones per fer-los cap mena de broma sobre les seves oracions. No tindria cap sentit. Seria del tot fora de lloc i estúpid.

Un altre escenari. Durant un parell d'anys va viure a casa meva un marroquí musulmà. Cada quan tocava, des de l'habitació que ell ocupava m'arribava la cantarella de les seves oracions. Ell no acabava d'entendre que jo no cregués en res (en res de tipus religiós), cosa de la qual algun cop n'havíem parlat. Però això no ens impedia tenir una relació cordial, agradable. Els dos érem respectuosos amb les opinions de l'altre i no teníem cap mena d'actitud proselitista (cosa que d'altra banda, és obvi, no hauria servit de res). I aquest respecte mutu, que incloïa un sincer afecte, feia inimaginable, de manera semblant que en el cas de les dues velletes, qualsevol tipus d'eventual ironia, sàtira o broma per part meva sobre les seves creences i els seus rituals religiosos.

El Hussein, es deia així, era molt bona persona, educat, respectuós. Però no tots els musulmans, ni per descomptat tots els cristians, són respectuosos com ell. Al contrari, n'hi ha també de molt pesats, i també sobergs i prepotents, i fins i tot amenaçadors. I amb aquests altres, en la mesura que són com són, és normal, fins i tot necessari, comportar-se d'una altra manera. Perquè si no se't mengen. Et passen pel damunt, i a més sense tenir remordiments, perquè és clar, tot el que ells fan "està ben fet perquè ho fan en nom de Déu".

Una manera bastant innocent de manifestar el desacord, el cansament que provoquen les actituds prepotents i integristes de la gent així, és fer algun acudit satiritzant les seves idees, els seus comportaments, les seves contradiccions, els seus integrismes... D'acord, fer un acudit d'aquest tipus no serveix de res: segur que com a "apostolat" està destinat al més absolut fracàs. O pitjor encara, perquè pot passar que el destinatari de la sàtira se senti atacat, i de manera reactiva la seva intolerància encara es reforci més.

De manera que, en casos així, és millor no dir res? Callar per tal d'evitar que l'altre se senti ferit, s'empipi i, eventualment, reaccioni de males maneres? Perquè si aquesta és la única alternativa... quin fàstic de món, el que ens espera, acollonits, sense ni atrevir-nos a fer un acudit de la por que tenim que, si el fem, l'altre, "en lloc de fer un acudit contra nosaltres", ens faci una cara nova... o potser ens clavi un tret al cap.

Ja hem arribat. Les dues velletes no se si han acabat de resar el rosari. La darrera part del trajecte se l'han passat endormiscades, fent capcinades. S'aixequen a poc a poc, amb dificultat, i baixen els alts graons de l'autobús encara amb més dificultats. Es queden aturades a la vorera, com si agafessin forces, i llavors se'n van caminant lentament. Miro entendrit com s'allunyen.

No, ni elles ni l'Hussein no són "matèria satiritzable", al contrari. En canvi, alguns imams i alguns bisbes, sí.