Després dels escrits de fa uns dies al voltant de les blasfèmies ara toca resumir i concretar.
-S'han de poder fer acudits blasfems?
-Sí.
-Fer-los és sempre el més assenyat?
-No.
-De vegades és millor callar que blasfemar?
-Sí.
-Es pot justificar la incitació a la violència contra les persones blasfemes?
-No.
-Una blasfèmia és un delicte d'odi?
-No, un delicte d'odi per ser-ho ha de contenir una incitació a la violència contra un col.lectiu determinat (per exemple, sí que és un delicte d'odi promoure l'assassinat de les persones que pertanyen "al col.lectiu que fa acudits blasfems", ves quines paradoxes...).
-Les persones que blasfemen s'haurien de fer preguntes com les anteriors?
-A mi em sembla que sí.
-Se les fan sempre?
-Crec que no.
-Als assassins de blasfems els importen aquestes argumentacions?
-Rotundament no.
-Ens podem plantejar més preguntes sobre les blasfèmies?
-Segurament, i com més preguntes ens fem, i més intentem trobar-els-hi les respostes adequades, millor. Per exemple:
-Sempre és millor callar que blasfemar?
-No.
-En quins casos blasfemar pot ser adequat?
-Ho pot ser quan callar suposa una claudicació davant de la prohibició d'exercir la llibertat d'expressió, i blasfemar "una forma" (potser l'única possible o la més fàcil en alguns casos) de reivindicar aquesta llibertat.
Bé, suposo que sempre hi haurà gent que blasfemi. I que també hi seguirà havent gent que se sentirà ofesa, i que de vegades no només criticarà els primers, sinó que també els agredirà. I em sembla que això no s'acabarà mai.
I jo què faig? Doncs com que la resolució de conflictes basada en la por i l'autocensura d'una de les parts no m'agrada, no descarto que de vegades pugui blasfemar poc o molt. No com a norma, sinó quan s'escaigui, com una necessitat higiènica de no claudicar, de protestar una mica contra els absolutismes malhumorats. I suposo que no em passarà mai res, perquè només sóc un no ningú, un desconegut sense cap mena d'influència ni protagonisme.
¿Diria el mateix i seria igual de "valent" si fos una persona coneguda i em sentís amenaçat? No ho sé, potser estaria tan acollonit que m'hauria quedat permanentment mut. Mut de paraules i dibuixos. Em sembla que seria el més probable.
D'una banda no em fio de mi mateix, d'una altra admiro la gent coneguda, en el punt de mira d'eixelebrats, d'integristes religiosos o polítics. En el punt de mira d'eventuals assassins. Com que intueixo que en circumstàncies com les seves no tindria la seva valentia, com a mínim deixo aquest testimoni d'admiració i respecte. Conscient que sóc "un covard en potència", faig públic el meu respecte pels valents.
Repeteixo el que ja havia dit en escrits anteriors: si cal triar entre un groller i un censor, em quedo amb el groller; si cal triar entre un poca-solta i un assassí, em quedo amb el poca-solta. Si cal triar no tinc cap mena de dubte (si no cal triar, potser no em quedo amb ningú, potser ni amb mi mateix quan exerceixo el paper de poca-solta).
Tot això, sense oblidar que una blasfèmia "pot ser" poca-solta o grollera (és només una possibilitat), però que sovint les blasfèmies o presumptes blasfèmies no són res més que una forma d'exercir la llibertat d'expressió. D'exercir aquesta llibertat, per exemple, dient una cosa tan poc grollera i gens poca-solta com que Déu no existeix (una afirmació que pot disgustar algú, però que no té res a veure amb la grolleria).
En vaig parlar fa uns dies, dels dos tipus de blasfèmies. Unes, les blasfèmies que ho són pel fet d'expressar públicament unes creences que en una societat determinada no són les dominants. Les altres, les sàtires de les creences o rituals religiosos, en general o d'algun col.lectiu concret.
Per coses com aquestes, blasfèmies d'un tipus o de l'altre (dubtar de l'existència de Déu o fer un acudit sobre Déu o algun profeta), hi ha gent que és empresonada o assassinada. Aquí, fa segles la gent era torturada i executada per dir que Déu no existia, i ara segueix passant a d'altres llocs. Per dir això mateix o per fer un acudit (poca-solta o no) sobre una religió o un profeta. La terrible i idiota justificació de la violència desencadenada és la mateixa en els dos casos: el fet d'haver blasfemat.
Per això és tan necessari reivindicar el dret a poder blasfemar (encara que després si ens sembla preferible no l'exercim), per tal que els assassins, aixoplugats pels intolerants, pels censors, pels integristes, no tinguin cap justificació "fora del seu univers sectari, violent i totalitarista".
D'assassins sempre n'hi haurà. El terrible seria que algun dia els arribéssim a reconèixer el seu dret a ser assassins. Que arribéssim a ser "comprensius" amb les "causes" que els han dut a convertir-se en assassins. Això és el més terrible, a banda dels mateixos assassinats. I això tan terrible és el que aquests últims mesos han arribat a insinuar, o a dir obertament, uns quants personatges públics i articulistes "dels nostres". Al mateix temps que denunciaven els assassinats comesos a la redacció de Charlie Hebdo al gener, denunciaven també "la inoportunitat", la falta de respecte, etc. de les "provocacions perpetrades per la revista".
Aquesta gent civilitzada, demòcrata i pacífica que ha opinat així fa tant o més mal que els assassins. Perquè alhora que a nosaltres ens transmeten el discurs de la por i la culpa, a ells, als assassins, els donen arguments per seguir assassinant.
(no faig una llista d'aquests personatges públics i articulistes perquè seria molt incompleta i per tant arbitrària, ja que no he fet cap seguiment exhaustiu del tema; no sóc lector habitual de diaris i xarxes, només he llegit algun d'aquest articles, algunes notícies que recollien opinions d'aquestes persones... però tenint en compte el poc que llegeixo, m'ha semblant que eren "molts", massa articles, massa opinions en aquesta línia)
