Humor gràfic i humor verbal

Sóc del tot incapaç d'empescar-me un acudit només verbal (explicable o llegible) i en canvi em costa poc "perpetrar" una vinyeta, un acudit gràfic, normalment amb text incorporat. No parlo de la qualitat del resultat, això és una altra història, em refereixo només al fet de poder elaborar un acudit verbal o gràfic, sigui bo, regular, dolent o molt dolent. Sobre el resultat, sóc realista i tinc assumit que fer un acudit realment bo, verbal o gràfic (aquest segon amb text o mut) no és a l'abast de tothom. Dolents o regulars potser sí, però bons de debò... Ho dic per experiència, a mi ja m'agradaria, ser capaç de fer acudits més bons dels que faig.

Em fa pensar, la meva total incapacitat per empescar-me acudits verbals mentre que, d'altra banda, m'atreveixo, potser fins i tot de manera imprudent, amb els acudits gràfics. L'explicació, però, m'adono que és senzilla: uns i altres no tenen res a veure, o molt poc.

Crec que per fer un acudit verbal, sobretot si és bo, cal ser molt enginyós. D'entrada, la seva estructura és molt concreta: presentació o introducció, eventual nus, i obligada sorpresa final (tot plegat, ja sigui de manera molt elaborada o condensada). Una vinyeta pot incloure també aquesta estructura (sobretot en el seu text, si no és muda), però una vinyeta sobretot és una finestra oberta a diferents possibilitats, un espai que permet molta més llibertat, tant d'estructura com de to o tendència. En canvi, una tira (de dues o més vinyetes), és més fàcil que adopti aquesta estructura de presentació, nus i desenllaç.

Un acudit parlat et pot fer gràcia o no, depèn dels gustos personals i de la qualitat de l'acudit (i de qui l'explica, perquè es poden explicar amb molta gràcia acudits molt dolents). De tota manera, malgrat la divergència de gustos personals, crec que és més fàcilment avaluable un acudit verbal que un de gràfic. Perquè els requisits que ha de reunir són més clars.

En canvi, un acudit gràfic pot tenir més cares, més registres. Per exemple, pot prescindir d'aquest factor de sorpresa (bàsic en un acudit verbal) i moure's només en el camp de la sàtira més sagnant, sense cap pretensió humorística. Suposo que el problema ve de fer servir la paraula "acudit" per anomenar coses tan diferents. De fet, hi ha autors que rebutgen aquesta paraula, "acudit", com a definició de la seva obra, ara em ve al cap El Roto, a qui recordo haver-li sentit a dir això algun cop.

A mi, que sóc incapaç d'inventar-me un acudit verbal, també em costa moltíssim fer acudits gràfics muts, sense text. De fet, gairebé ni ho intento. És una altra pista de per què faig el que faig: el que em costa ho evito. En canvi, m'atreveixo amb les alternatives més fàcils, més tramposes, ja que em permeten fer "alguna cosa" (encara que sigui més aviat fluixa o destralera) sense gaire esforç. Em permeten moure'm en un camp sense exigències concretes, amb normes boiroses o inexistents, i m'aprofito d'aquesta indefinició, d'aquesta laxitud o permissivitat, per tal de dissimular les meves limitacions i passar-m'ho bé "jugant a fer acudits".

Sobre la gràcia

Hi ha gent que te gràcia inventant acudits. Per exemple, segons el meu gust, el Gila, el Summers, l'Abelenda...

Hi ha gent que té gràcia explicant acudits, gent que fins i tot és capaç d'explicar de manera graciosa acudits bastant dolents. Per exemple l'Eugenio (abans de morir-se).

També hi ha gent que "té gràcia" (traça, enginy) a l'hora de fer un acudit gràfic que no és gens graciós. Però que és esplèndid "gràcies" a la seva contundència, a l'enginy que reflecteix per tal de transmetre una determinada idea, potser molt agressiva. Per exemple, El Roto.

Algú pot ser graciós (i afectuós) empatitzant amb els altres, i també pot ser graciós (irònic, satíric, cruel) ridiculitzant els altres. Segur que tots coneixem gen d'ambdues menes: els primers els gaudim i els segons el patim.

Si diem d'algú que és un graciós, si ho diem amb afecte volem dir que és ocurrent i entranyable, i si ho diem amb ironia volem dir que és un poca-solta.

D'altra banda, mesures de gràcia són les que disposa el Poder quan vol perdonar les penes d'algun convicte, cosa que fa molta gracia al beneficiari de la gràcia (i segurament molta poca gràcia a les persones afectades pels fets delictius comesos pel delinqüent amnistiat). De casos d'aquests de tant en tant en surten als diaris, i sí, "fan molta gràcia" (gràcia irònica, és a dir, indignació, sensació d'insult).

Vaja, que la paraula "gràcia" és una d'aquestes paraules amb molts significats, de vegades fins i tot oposats.

De manera que si ens diuen que en tal és graciós, o que fa acudits graciosos, més val que estiguem a l'aguait. No fos cas que, despistats, si la gent que ens envolta riu, de manera mimètica nosaltres també acabem rient... del que no hauríem de riure, sinó potser censurar.

Sobre l'humor

Per què és tan agradable el bon humor?
Per què és tan pesat el mal humor?
Per què és tan repulsiu l'humor cruel?
Per què fem servir una mateixa paraula
per parlar de coses tan diferents?
L'humor són sempre pessigolles mentals?
O de vegades és només l'excusa
per donar unes punyalades que,
sense aquest paraigua del presumpte humor,
serien massa obvies i intolerables?

1 de cada 10

És obvi que els gustos, i els sentits de l'humor, són variables: no a tothom ens semblen interessants o ens fan gràcia les mateixes coses. Per exemple: dibuixes un acudit, et sembla que és original i divertit, però llavors l'ensenyes a algú i et diu que el troba molt dolent.

És clar, en un cas així a banda dels gustos personals hi ha també un aspecte important a tenir en compte. En general, nosaltres mateixos "ens fem bastanta gràcia", trobem força originals les nostres ocurrències, mentre que amb les dels altres som més crítics. De vegades, fins i tot inclements. És el peatge de subjectivitat que paguem a causa del pes del narcisisme: molt mirar-nos el melic i poca equanimitat.

Assumida aquesta motxilla més aviat feixuga del narcisisme i de la falta d'objectivitat, encara ens queda un àmbit en principi incontaminat: el plaer que ens suposa (si és això el que ens agrada) el fet de dedicar-nos a fer acudits, amb independència de l'eventual avaluació dels resultats. Si som capaços de passar-nos-ho bé dibuixant i rumiant ocurrències, sense preocupar-nos del que diran o deixaran de dir del resultat, tenim molt de guanyat. I en qualsevol cas, si no ens en despreocupem del tot, sempre podem trobar alguna bona excusa per justificar-nos una mica.

Per exemple: ja fa uns quants anys, al començar a fer acudits, un bon amic que llavors també va decidir fer alguna incursió en l'humor gràfic, no sé si per justificar-se ell mateix o per consolar-me a mi em va dir que, si de cada deu acudits que fèiem ens en sortia com a mínim un de bo, ja estava bé. Òbviament és una nota de tall baixa, treure un 1 sobre 10 i que et consideris aprovat. Però una nota de tall sempre és arbitrària, de manera que, posats a ser arbitraris, ja està bé ser-ho a favor nostre. Perquè així perdem la por als exàmens: que l'acudit et surt millor o pitjor? Que surt del dret o del revés? No ve d'aquí, perquè l'objectiu principal és un altre, passar-t'ho bé fent-lo.

El cas és que, com que sóc bastant fresc i alhora no haig de retre comptes a ningú del que faig, m'he quedat amb aquesta ocurrència del meu amic: justificar-me pensant que, encara que només sigui per casualitat, o per probabilitat estadística, amb una mica de sort de cada deu acudits si més no un sortirà mínimament enginyós.

I els altres... doncs hauran servit per això que deia, per passar-me unes bones estones mentre els faig. Cosa que té el seu interès, tenint en compte que hi ha gent que per passar-s'ho bé ha de fer coses molt més complicades:  tenir allò o allò altre, comprar, gastar, viatjar, anar lluny, etc. Jo, amb un llàpis i un paper i una estona per fer gargots i pensar tonteries, ja em sento feliç. (1)

Qu els acudits que faig són dolents? Potser sí, però les estones que passo fent-los són molt bones!

--
(1) Parlo de llàpis i paper perquè sempre començo així; l'eventual pas a la pantalla, quan s'escau acompanyat de la recerca i manipulació d'imatges, si de cas ve després.

Acudits sobre l'Església

Si fas un acudit ficant-te amb l'Església catòlica els catòlics es queixen. És normal, a ningú li agrada que el critiquin, sobretot si creu que la crítica és injusta, que allò que es diu és fals o està distorsionat.

Sovint, si el que pensen els altres de nosaltres no ens agrada, pensem que estan equivocats. En canvi, si ens fan lloances, no hi veiem pegues, al contrari. Si ens alaben estem contents i si ens censuren ens disgustem. No som gaire autocrítics. Ni objectius.

Tots veiem les coses de manera diferent, i a sobre estem convençuts de tenir "tota" la raó... I per tant és normal que entre nosaltres de tant en tant (per no dir que tot sovint) es generin discrepàncies i conflictes.

Quan jo vaig néixer, oficialment tothom era catòlic: et batejaven quan naixies, anaves a catequesi, feies la Primera Comunió, més endavant la Confirmació, et confessaves de tant en tant, anaves a missa els diumenges... Si era el cas que et casaves, et casaves per l'Església. I si et mories, òbviament  el mestre de cerimònies era el capellà. L'Església era omnipresent.

Per sort, amb els canvis polítics aquella omnipresència (i omnipotència) va anar minvant. En aquella època, algunes persones de mica en mica ens vam anar allunyant de les rutines religioses; unes ho vam fer de manera passiva i silenciosa, d'altres de manera més sorollosa i bel.ligerant. Ens en vam apartar, però els anys ens havien deixat una impremta inesborrable. Val a dir que, pel que fa a alguns aspectes, positiva. O almenys és el que puc dir de mi: gràcies a aquella educació vaig assimilar uns valors que considero que a mi m'han ajudat a viure amb més dignitat.

Junt amb aquells aspectes positius, també ens havíem amarat d'una teologia fantasiosa i incomprensible, d'unes creences i d'unes pràctiques reaccionàries, casposes, absurdes... Indesitjables i insuportables. Era una mena de motxilla feixuga i anacrònica, i ser-ne conscients ens va ajudar a agafar l'impuls necessari per deixar de practicar i de creure, tot alhora. Tanmateix, malgrat haver abandonat l'Església i haver-nos convertit en descreguts, en alguna mesura "seguíem sent Església": estàvem marcats pel passat.

Tornem a l'humor. Tenint en compte la nostra biografia, si ara fem acudits sobre l'Església no se'ns pot dir que estem fent acudits sobre un col.lectiu aliè. És a dir, no ens estem "rient dels altres", sinó en gran mesura "de nosaltres mateixos", del nostre de vegades gris i caspós passat (avui present en àmbits de l'Església actual; precisament per això s'escau fer-ne acudits).

Tot això ve a tomb d'una queixa que alguns representants de l'Església de vegades fan quan la diana d'un humorista és l'Església. Al marge d'afirmar que el que es diu o es dóna a entendre és injust (ja hem comentat que l'autocrítica no és una actitud gaire comuna, i nosaltres no ens atrevirem pas a presumir-ne), diuen alhora que sempre passa el mateix, que tothom s'atreveix a criticar els catòlics, però que en canvi no es critica d'altres col.lectius de creients, d'altres esglésies o religions. I que per tant aquesta és una actitud discriminadora (de vegades afegeixen que covarda), perquè només se'ls fica el dit a l'ull a ells.

En el meu cas val a dir que tenen raó. L'explicació ja l'he donat: tal com ja he dit, els catòlics són "els meus catòlics". Els conec, com a mínim, "una mica més" que als membres d'altres religions. Els musulmans, per exemple, "no són els meus musulmans", en tinc un gran desconeixement: durant tots els anys de la meva infantesa i adolescència, quan encara anava cada diumenge a missa, no en vaig veure ni un, de musulmà (llavors només havia sentit a parlar a casa algun cop "dels moros del Franco"). Després, la cosa va canviar, i darrerament molt més, fins i tot hi he conviscut.

Per descomptat, a aquests nous vinguts també caldrà dedicar-los atenció. I si és el cas que van desplegant costums i creences intolerants, llavors caldrà també dir-los coses que no els agradarà sentir (de fet, en aquesta fase ja hi som). Cal tractar-los, pel que fa a aquests aspecte, "igual que als nostres catòlics". És a dir, pel que fa a la seva eventual intolerància, "amb intolerància": hi ha ratlles que no es poden traspassar. I passa que alguns d'aquests immigrants (alguns, no generalitzo) a dins de la maleta a més de costums per nosaltres més o menys exòtics hi duen també unes tendències integristes que no fan gens de gràcia.

En el cas d'aquests col.lectius d'origen foraster hi ha un problema afegit. A més de les seves pròpies queixes quan els critiques (o quan ells consideren que ho fas, n'hi ha de molt susceptibles), de tant en tant s'hi afegeixen les queixes, o retrets, d'algú d'aquí, sovint intel.lectual, algun bonifaci defensor dels diàlegs intereligiosos o interculturals entesos de manera un xic pintoresca, que protesta d'aquesta "falta de respecte". Però uns i altres s'hi hauran d'anar acostumant, a aquesta suposada "falta de respecte". Exactament igual que s'hi ha d'acostumar la nostra Església. I si no s'hi volen acostumar, ho tenen molt fàcil: que es reciclin una mica, deixin de ser tan absolutistes i assumeixin que avui dia els plantejaments intolerants i teocràtics estan fora de lloc. I això val tant per als nostres cristians autòctons com pels nouvinguts musulmans o de qualsevol altre religió.

Diàleg intereligiós? Això no afecta tothom, només els membres dels clubs de creients. I per tant ja s'ho faran entre ells. Diàleg intercultural? D'acord, i sobretot que ells també s'hi apuntin. Sent una mica mé respectuosos i no tan absolutistes. I si és el cas que, fets un embolic amb la seva sopa barrejada de religió i cultura, no tenen ganes de baixar del seu burro teològic i de les seves revelacions divines, que com a mínim no es queixin de la mínima queixa que representa, per exemple, un pobre acudit.

Potser el problema de fons és que, el Déu que s'han inventat, a sobre se l'han inventat sense gota de sentit de l'humor. No sóc cap expert en el tema, però em sembla que a la Bíblia no hi surt cap acudit. I, per descomptat, que jo sàpiga en cap moment Déu es riu d'ell mateix. Tot plegat, uns fonaments fràgils, si l'objectiu és promoure una cultura de veritable convivència i tolerància.

Nas de pallasso

De vegades duc un nas de pallasso a la butxaca. Em serveix de recordatori de la importància d'agafar-me amb lleugeresa la vida i de la necessitat d'aprofitar les ocasions que es presentin per riure una mica. De què o de qui? Doncs d'entrada de mi mateix: m'agrada riure'm de les meves limitacions i misèries, que són unes quantes. I com que sóc la persona que tinc més a l'abast, i també la que conec (o crec conèixer) millor, resulta que d'ocasions per riure (per riure'm de mi mateix), no me'n falten. Riure't una mica de tu mateix alleuja i allibera molt.

 A més, diuen que riure també afavoreix una bona salut (tot això de les endorfines, la circulació de la sang, les digestions, el son, etc.). Vaja, que per mica que s'escaigui, tot plegat convida a riure (o com a mínim a somriure). Perquè una perspectiva humorística de la vida, acompanyada o no amb una rialla, o només manifestada amb un somriure, és una experiència meravellosa: ens pot omplir de llum instants complicats, transfigurant-los.

Diuen també que riure és una activitat social. Però no té per què ser sempre així; riure acompanyat és esplèndid, però sol també és possible i està molt bé. A veure: si estàs sol, és molt millor riure (o somriure) que tenir cara de pomes agres, o de lluç bullit. Oi que sí? Per exemple, pots riure obertament quan caus de cul baixant per un corriol i "et contemples a tu mateix caient": estàs sol al mig de la muntanya, i et fas un tip de riure! És clar, sobretot et fa gràcia la teva caiguda si no et fas mal, o si el mal que et fas no és gaire greu... O pots somriure embadalit contemplant una sargantana, o una papallona, o un capvespre... Si volem, si hi estem predisposats, estant sols també tenim molts motius per riure o somriure.

Ara bé, és cert que quan hi ha massa mal pel mig, massa dolor, s'ha d'anar amb peus de plom, sobretot si aquest dolor no és teu, sinó d'algú altre.

De tota manera, amb moderació, una mica de mal de tant en tant , acompanyat d'una mica d'humor, ens pot ajudar a adonar-nos del bé que estem quan estem bé. I per tant ens pot ajudar a riure més sovint, tant a causa de l'alegria d'existir com de la consciència de la nostra fragilitat . Sense aquest contrapunt, amb el pilot automàtic posat de les rutines diàries, de vegades ens oblidem del meravellós que és no tenir massa dolors ni malalties, o de no tenir-los d'unes dimensions que ens deixin baldats. Totes les rutines adormeixen, fins i tot la del benestar. De manera que, amb mesura, algun ensurt de tant en tant és més aviat estimulant.

Amb el nas de pallasso em passa això. Quan m'acostumo a dur-lo a la butxaca, al final me n'oblido. Del nas i de tot el que significa (de tot el significat que li atribueixo). Ja no em funciona, ja no és màgic, ja no té "poder humorístic". Llavors me'l trec de la butxaca i el tinc una temporada aparcat. Fins que un dia hi torno a pensar, recordo els seus poders màgics i aleshores me'l torno a ficar a la butxaca. Durant una altra temporada.

Acudits, ofenses i violències

Un acudit pot ser viscut de manera diferent per part dels protagonistes implicats: d'una forma per part de qui l'explica o publica i d'una altra per part de qui l'escolta o el mira, sobretot quan aquest segon forma part d'un col.lectiu estereotipat o satiritzat pel contingut de l'acudit.

També pot passar que un acudit que s'explica sense cap mala intenció sigui interpretat com a ofensiu, de vegades amb algun motiu (al qual potser qui l'explica no havia donat importància, potser a causa de la pròpia falta de sensibilitat) i d'altres vegades sense cap motiu evident. Passa, que de vegades fereixes algú tot i no tenir cap intenció de ferir-lo, ja sigui a causa d'una falta de sentit de l'oportunitat... o a causa d'un excés de susceptibilitat per part de la persona ferida.

En qualsevol dels dos casos (falta d'atenció pròpia o excés de susceptibilitat aliena), llavors és significativa la reacció de qui ha explicat l'acudit: li dol haver ferit l'altre? Li dol adonar-se que ha dit alguna cosa inapropiada? Li dol que l'altre s'hagi sentit ferit, tot i pensar que ell no ha fet res que objectivament el pogués ferir? Si, en qualsevol dels supòsits, aquesta empatia existeix, en principi no hi ha perill, la situació segurament es podrà reconduir i, a més, serà improbable que es repeteixi.

De tota manera, amb o sense empatia, els supòsits anteriors no són ni de bon tros els pitjors escenaris. És molt pitjor quan, per part de qui explica l'acudit, hi ha la voluntat conscient d'insultar, d'agredir, d'humiliar. Amb la sobergueria afegida, amb l'excusa sagnant, de defensar-se afirmant "que només és un acudit".

Una altra consideració és aquesta: no ofèn qui vol, sinó que s'ofèn qui és vulnerable a l'ofensa. És a dir, tenint un saludable i sòlid sentit de l'humor, entès aquí com la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, és difícil que ens facin mal amb un acudit.

Però alerta, no badem. Perquè si qui pretén humiliar es vol justificar amb aquest mateix argument, dient que si l'altre s'ofèn és per culpa seva, "perquè no té sentit de l'humor", això ja és una altra història. Això és fer trampa, perquè aquest argument l'agressor no està mai legitimat per a utilitzar-lo: si l'utilitza, és un trampós indesitjable, un terrorista de la convivència, i no s'ha de tolerar la seva actitud. I se li ha de dir clarament, que se li faci evident aquest rebuig: que el seu particular "sentit de l'humor" nosaltres el vivim com a "sentit del dolor i de l'insult", i que per tant no ens interessa.