Les blasfèmies, recapitulació

Després dels escrits de fa uns dies al voltant de les blasfèmies ara toca resumir i concretar.

-S'han de poder fer acudits blasfems?
-Sí.

-Fer-los és sempre el més assenyat?
-No.

-De vegades és millor callar que blasfemar?
-Sí.

-Es pot justificar la incitació a la violència contra les persones blasfemes?
-No.

-Una blasfèmia és un delicte d'odi?
-No, un delicte d'odi per ser-ho ha de contenir una incitació a la violència contra un col.lectiu determinat (per exemple, sí que és un delicte d'odi promoure l'assassinat de les persones que pertanyen "al col.lectiu que fa acudits blasfems", ves quines paradoxes...).

-Les persones que blasfemen s'haurien de fer preguntes com les anteriors?
-A mi em sembla que sí.

-Se les fan sempre?
-Crec que no.

-Als assassins de blasfems els importen aquestes argumentacions?
-Rotundament no.

-Ens podem plantejar més preguntes sobre les blasfèmies?
-Segurament, i com més preguntes ens fem, i més intentem trobar-els-hi les respostes adequades, millor. Per exemple:

-Sempre és millor callar que blasfemar?
-No.

-En quins casos blasfemar pot ser adequat?
-Ho pot ser quan callar suposa una claudicació davant de la prohibició d'exercir la llibertat d'expressió, i blasfemar "una forma" (potser l'única possible o la més fàcil en alguns casos) de reivindicar aquesta llibertat.

Bé, suposo que sempre hi haurà gent que blasfemi. I que també hi seguirà havent gent que se sentirà ofesa, i que de vegades no només criticarà els primers, sinó que també els agredirà. I em sembla que això no s'acabarà mai.

I jo què faig? Doncs com que la resolució de conflictes basada en la por i l'autocensura d'una de les parts no m'agrada, no descarto que de vegades pugui blasfemar poc o molt. No com a norma, sinó quan s'escaigui, com una necessitat higiènica de no claudicar, de protestar una mica contra els absolutismes malhumorats. I suposo que no em passarà mai res, perquè només sóc un no ningú, un desconegut sense cap mena d'influència ni protagonisme.

¿Diria el mateix i seria igual de "valent" si fos una persona coneguda i em sentís amenaçat? No ho sé, potser estaria tan acollonit que m'hauria quedat permanentment mut. Mut de paraules i dibuixos. Em sembla que seria el més probable.

D'una banda no em fio de mi mateix, d'una altra admiro la gent coneguda, en el punt de mira d'eixelebrats, d'integristes religiosos o polítics. En el punt de mira d'eventuals assassins. Com que intueixo que en circumstàncies com les seves no tindria la seva valentia, com a mínim deixo aquest testimoni d'admiració i respecte. Conscient que sóc "un covard en potència", faig públic el meu respecte pels valents.

Repeteixo el que ja havia dit en escrits anteriors: si cal triar entre un groller i un censor, em quedo amb el groller; si cal triar entre un poca-solta i un assassí, em quedo amb el poca-solta. Si cal triar no tinc cap mena de dubte (si no cal triar, potser no em quedo amb ningú, potser ni amb mi mateix quan exerceixo el paper de poca-solta).

Tot això, sense oblidar que una blasfèmia "pot ser" poca-solta o grollera (és només una possibilitat), però que sovint les blasfèmies o presumptes blasfèmies no són res més que una forma d'exercir la llibertat d'expressió. D'exercir aquesta llibertat, per exemple, dient una cosa tan poc grollera i gens poca-solta com que Déu no existeix (una afirmació que pot disgustar algú, però que no té res a veure amb la grolleria).

En vaig parlar fa uns dies, dels dos tipus de blasfèmies. Unes, les blasfèmies que ho són pel fet d'expressar públicament unes creences que en una societat determinada no són les dominants. Les altres, les sàtires de les creences o rituals religiosos, en general o d'algun col.lectiu concret.

Per coses com aquestes, blasfèmies d'un tipus o de l'altre (dubtar de l'existència de Déu o fer un acudit sobre Déu o algun profeta), hi ha gent que és empresonada o assassinada. Aquí, fa segles la gent era torturada i executada per dir que Déu no existia, i ara segueix passant a d'altres llocs. Per dir això mateix o per fer un acudit (poca-solta o no) sobre una religió o un profeta. La terrible i idiota justificació de la violència desencadenada és la mateixa en els dos casos: el fet d'haver blasfemat.

Per això és tan necessari reivindicar el dret a poder blasfemar (encara que després si ens sembla preferible no l'exercim), per tal que els assassins, aixoplugats pels intolerants, pels censors, pels integristes, no tinguin cap justificació "fora del seu univers sectari, violent i totalitarista".

D'assassins sempre n'hi haurà. El terrible seria que algun dia els arribéssim a reconèixer el seu dret a ser assassins. Que arribéssim a ser "comprensius" amb les "causes" que els han dut a convertir-se en assassins.  Això és el més terrible, a banda dels mateixos assassinats. I això tan terrible és el que aquests últims mesos han arribat a insinuar, o a dir obertament, uns quants personatges públics i articulistes "dels nostres". Al mateix temps que denunciaven els assassinats comesos a la redacció de Charlie Hebdo al gener, denunciaven també "la inoportunitat", la falta de respecte, etc. de les "provocacions perpetrades per la revista".

Aquesta gent civilitzada, demòcrata i pacífica que ha opinat així fa tant o més mal que els assassins. Perquè alhora que a nosaltres ens transmeten el discurs de la por i la culpa, a ells, als assassins, els donen arguments per seguir assassinant.

(no faig una llista d'aquests personatges públics i articulistes perquè seria molt incompleta i per tant arbitrària, ja que no he fet cap seguiment exhaustiu del tema; no sóc lector habitual de diaris i xarxes, només he llegit algun d'aquest articles, algunes notícies que recollien opinions d'aquestes persones... però tenint en compte el poc que llegeixo, m'ha semblant que eren "molts", massa articles, massa opinions en aquesta línia)

Blasfèmies i delictes d'odi

Hi ha qui equipara les blasfèmies als delictes d'odi religiós. Però què és exactament un delicte d'odi? Que jo sàpiga, no hi ha una definició consensuada, veig que sota aquesta etiqueta de vegades s'hi encabeixen algunes coses, i de vegades més. De manera que a falta de consens el que faré primer és exposar quin sentit dono jo a aquesta expressió quan la faig servir.

Entenc per delicte d'odi aquella actuació que propugna la violència cap a un col.lectiu determinat, per exemple les dones, els homosexuals, els immigrants, els ètnicament diferents, els creients d'altres religions, els no creients, etc. Com que poso com a condició l'apologia o exercici de la violència, no incloc en aquesta categoria dels delictes d'odi les conductes "només" irreverents o gamberres. Aquestes conductes les puc considerar (si és el cas) de mal gust, inapropiades, el que es vulgui, però no delictes d'odi, ja que em sembla una qualificació desmesurada (em sembla desmesurat barrejar la grolleria amb la criminalitat).

Val a dir que és un tema delicat, perquè d'altra banda no hi ha un consens absolut sobre la necessitat que els delictes d'odi estiguin tipificats legalment. Hi ha qui en nom de la llibertat d'expressió qüestiona que hagi d'existir cap limitació legal d'aquest tipus. Des del meu punt de vista són raonables els arguments de les dues parts... Ara bé, si em poso en la situació d'haver-me de pronunciar en un cas concret, en què algú promou directament i explícitament l'agressió envers determinats col.lectius, tinc clar que em decanto per les restriccions legals.

És a dir, que si en algun altre moment he defensat la llibertat d'expressió fins i tot quan es fa servir "per molestar" als altres, si he argumentat que les restriccions legals poden ser contraproduents perquè (a banda d'atemptar contra la llibertat d'expressió) poden generar més conflictes dels que pretenen resoldre, quan es traspassa la línia vermella de la violència canvio de bàndol. Quan el que es fa és fomentar la violència, el genocidi, la tortura, etc., em sembla assenyat legislar per tal de limitar aquesta activitat propagandística criminal.

Això sí, cal anar molt alerta, perquè "els prohibicionistes" vocacionals sovint són molt manipuladors, i utilitzen aquestes oportunitats per justificar llavors retallades abusives dels drets civils. Prohibeixen (o intentant prohibir) no només l'apologia de la violència, sinó la mera dissidència (o el divertiment inofensiu, la bretolada irrellevant, etc.). D'exemples d'aquest tipus al països democràtics en tenim de tant en tant (en els dictatorials és la norma).

Torno al principi. Fer un comentari satíric sobre una religió, un déu, un partit polític "o un equip de futbol" pot ser de mal gust (o no) però en cap cas hauria de ser sancionat. En canvi, instigar la mort d'un col.lectiu de creients, o dels ateus, o d'uns militant polítics (o dels homosexuals, les dones, els estrangers, etc.) no pot ser tolerat. 

Tres notícies

A una dona que fa una foto d'un cotxe de la policia mal aparcat li apliquen la nova Llei de Seguretat Ciutadana i li posen una multa de 800 euros (1); el Col.legi de metges de Barcelona proposa inhabilitar els metges que qüestionin els programes de vacunacions (2); el torero Antonio Lorca diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (3).

Ja he dit algun altre cop que per trobar ocurrències esperpèntiques o humorístiques no cal anar als apartats d'humor dels mitjans de comunicació, sinó que a qualsevol altre secció se'n poden trobar. A més, de vegades, quan llegeixes la notícia sencera encara és més divertida (o inquietant: l'humor satíric o negre sovint fa aquestes barreges de por i ridiculesa).

Per exemple, en el cas de la multa dels 800 euros per fer una foto d'un cotxe de policia aparcat a una plaça de minusvàlids, el regidor responsable de la Policia Municipal de Petrer (la localitat dels fets) després va fer unes declaracions dient que el consistori havia recomanat als dos policies del cotxe fotografiat (la denúncia i multa la van posar ells) "una altra solució", però que ells "estaven en el seu dret i habilitats per la llei" per fer el que van fer. Aquest regidor, Fernando Portillo, és el superior dels dos polis, però el que dóna a entendre és que els dos polis "són els seus superiors", ja que "presumptament" actuen en contra dels criteris del consistori. És clar, per embolicar la troca diu també que els polis feien un servei d'urgència a causa d'uns aldarulls al carrer... i resulta que a la foto motiu de la denúncia surt de fons un parc completament desert. Però és igual, si convé el regidor i els policies s'inventaran el que convingui, per tal de defensar la seva indefensable, prepotent i estúpida postura (perquè si la la nova Llei de Seguretat Ciutadana és un abús, la seva aplicació, sobretot en casos com aquest, és un insult i una agressió descarada en tota regla).

Sobre la proposta d'inhabilitar els metges contraris als plans de vacunació, doncs igual. Ja en vaig parlar fa uns dies, d'aquest despropòsit de generalitzar sobre el tema de les vacunes (com si totes les recomanades fossin iguals, amb la mateixa relació evidència-benefici-risc). De manera que només falta que ara surtin els Col.legis de Metges i emboliquin encara més la troca. Perquè si tantes ganes tenen d'inhabilitar, per què no comencen, per exemple, inhabilitant tots els metges que han intervingut en el disseny i aprovació de les polítiques de vacunació i que tenen conflictes d'interessos? O és que això no els sembla rellevant?

Per acabar, el cas del torero Antonio Lorca, que diu que es vulneren els seus drets humans si es prohibeixen els toros (dret a un treball digne, dret a la cultura, dret a la llibertat d'expressió, etc.). Segurament és el més "entendridor" dels tres (no és l'única tonteria que diu, aprofita les declaracions per afegir-ne algunes més, de tonteries...). De fet, el problema més gran si s'acaben eradicant els toros seria que ens perdríem, de tant en tant, les opinions de persones tan "sensibles i profundes" com ell.

Així que, si volem humor de qualitat, no cal que anem als apartats d'humor dels diaris, només cal que fullegem els titulars, i cada dia hi trobarem alguns acudits ben bons.

--
(1) http://www.lavanguardia.com/local/valencia/20150814/54434858655/multa-800-euros-fotografiar-coche-de-policia-mal-aparcado.html
(2) http://www.lavanguardia.com/salud/20150816/54435848973/medicos-inhabilitacion-antivacunas.html
(3) http://cultura.elpais.com/cultura/2015/08/15/actualidad/1439668700_418923.html

Blasfèmies i autocontenció

Fa uns dies parlava del perill de les legislacions antiblasfèmies. Entre d'altres consideracions, apuntava al final que, per part dels eventualment ofesos, la manera més sensata de resoldre el problema és adoptar una actitud deseixida que desactivi l'impuls d'ofendre's (en aquells casos que es consideri que algú ha dit alguna cosa que es considera blasfema).

Si s'està o estem a l'altra banda, la del presumpte blasfemador o ofensor, òbviament també ens podem plantejar què és el millor que podem fer, sobretot si el que volem és facilitar la convivència. Cosa que no vol dir (o no té per què voler dir forçosament) actuar com volen els altres, els eventuals ofesos, ja que el seu sentiment d'ofensa és, per definició, subjectiu (d'aquest component subjectiu ja en vaig parlar també l'altre dia).

Avui parlaré només de l'eventual abús (o presumpte abús) de la possibilitat de blasfemar en una societat que no penalitza la blasfèmia.

Comencem pels renecs: hi ha gent que té el costum de renegar, per diferents motius, ja sigui per manifestar una emoció, per expressar una sorpresa, per evidenciar una discrepància o una enrabiada. O per fer enfadar, per ferir. En aquest últim cas és un renec agressiu, intencionadament violent. De vegades, no sempre, aquests renecs són blasfèmies.

Dic que de vegades (no sempre) els renecs són blasfèmies perquè segons el diccionari també poden ser només grolleries. Segons el diccionari un renec és una "paraula o expressió injuriosa contra Déu o una cosa sagrada", però també és una "interjecció que hom considera grossera, inconvenient" (segona accepció del DIEC).

Els renecs són exabruptes, expressions més aviat grolleres, que no aporten res a una conversa. O només "mal gust". Si en lloc del renec eventualment blasfem en la mateixa situació es digués qualsevol altra paraula (o no es digués res), segurament tots hi sortiríem guanyant. Fins i tot els blasfems, perquè s'adonarien que es pot viure perfectament sense blasfemar i que abstenint-se'n la convivència és més fàcil.

Insisteixo, un renec no contribueix mai a facilitat la convivència entre persones de diferents sensibilitats. Potser en un moment de tensió, de crispació, qui blasfema s'alleuja gràcies a haver vomitat el seu exabrupte. Potser... o potser no, potser encara s'enerva més. Tot això, suposant que l'objectiu del renec no sigui molestar l'altre, perquè si el propòsit del renec és directament "ofendre l'altre" (és a dir, que la molèstia causada no és un "efecte col.lateral", sinó buscat), llavors la blasfèmia és molt més lamentable i rebutjable.

Però fins i tot en aquest cas cal evitar la temptació de legislar. El que cal és invertir en sensibilització, tolerància i paciència. I alhora acceptar que a la vida sempre hi ha incomoditats, que mai és tot del nostre gust. Sense prohibicions ni sancions, cal promoure l'autocontenció, el control d'aquestes expressions que no aporten res i sovint l'únic que fan és enterbolir o contaminar la convivència.

Ara bé, hi ha blasfèmies i blasfèmies... no totes són iguals. Per a segons quines persones dir que Déu no existeix, o que l'Alcorà i la Bíblia estan plenes de despropòsits, són blasfèmies. I això ja és un altre tema, això ja no són els exabruptes de què parlava fins ara. Perquè si a algú convençut de l'existència de Déu no li podem dir, si s'escau, que Déu no existeix, ja podem plegar (per dir això, al llarg de la història moltes persones han sigut assassinades, i a alguns llocs encara dura aquesta barbàrie).

És a dir, hi ha dos tipus de blasfèmies, unes són les que hem definit com a exabruptes, les altres són el resultat d'exercir la llibertat d'expressió i de discrepància, la llibertat de poder dir el que pensem. Entre unes i altres de vegades els límits no són clars. De vegades, el que per a un és un exabrupte, per a un altre és l'expressió del tot legítima d'una opinió. És complicat.

De tota manera, per entendre'ns, el resum és aquest: tenim la "blasfèmia-exabrupte" i la "blasfèmia-discrepància". Cap de les dues ha de ser penalitzada. En el cas de les primeres, qui les diu és qui més s'hauria d'implicar en un canvi d'actitud. En les segones, la feina l'ha de fer fonamentalment qui se sent ofès. Confondre les tipologies (de les blasfèmies) i els papers (dels implicats) és un embolic. I molt perillós.

Voler legislar sobre aquest embolic en lloc de voler educar i prendre paciència, no voler assumir que les coses no són mai del tot com ens agradaria que fossin (amb independència de quin sigui el nostre paper) és una falta de clarividència, un error estratègic i un fracàs del projecte de convivència que a tots ens implica. Però d'aquest perill ja en vaig parlar el primer cop, no cal que ara em repeteixi.

Blasfemar

Fa poc els diaris parlaven de la despenalització de la blasfèmia a Islàndia. Què és el que s'ha despenalitzat a Islàndia? Segons el diccionari, una blasfèmia és una "expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d'adoració, de veneració o de culte religiós" (1). Ho repeteixo: contra la divinitat, contra algun símbol religiós... No parla de persones, com a destinatàries de la suposada ofensa, només apareixen de forma complementària, com a "testimonis" de la eventual ofensa.

És a dir, que segons el diccionari una blasfèmia no és directament ofensiva "contra cap persona", només en la mesura que alguna persona, qui sigui, pel que ella consideri que s'escau, "senti" que s'ofèn (o cregui que s'ha d'ofendre, o decideixi ofendre's, o...). Insisteixo, si una persona s'ofèn perquè algú ha blasfemat, és "perquè la persona ofesa ha aportat el seu sentiment d'ofensa". De manera que la responsable de l'ofensa de fet és ella mateixa: si no vol sentir-se ofesa, "només cal que no se senti ofesa".

Diccionaris al marge, és evident que una llei que penalitzi les blasfèmies és una porta oberta a tota mena d'abusos "legals". De la mateixa manera que la no penalització de la blasfèmia pot afavorir els abusos "personals". Cap dels dos abusos és bo, però per descomptat, el legal, per definició, és molt pitjor.

La noticia sobre la despenalitza de la blasfèmia a Islàndia publicada a La Vanguardia afegia: "L'Església luterana, majoritària al país, hi està d'acord. Les minories religioses que s'hi oposen representen el 5% de la població" (2). I després explicava que entre el 5% que s'hi oposa hi ha els catòlics. Vaja, que els catòlics són més "ofensibles", més susceptibles que els luterans (si més no a Islàndia), i també més partidaris de reclamar el pes punitiu de la llei contra aquelles persones que gosin blasfemar.

Aquesta diferent "ofensibilitat" entre catòlics i luterans és una dada sociològica que podria ser il.lustradora d'alguna cosa... De moment, el que és obvi és que la capacitat d'actuar contra els "anomenats blasfems" al llarg de la història ha generat molts morts (els catòlics, per descomptat, no han sigut els únics botxins, tot i que han fet "un bon paper criminal").

Quin és l'aspecte negatiu de les blasfèmies? Per elles mateixes (recordem-ho, només son paraules), només poden generar incomoditat, mal gust, inoportunitat, falta de respecte, urticària moral, etc. Però morts no. Les paraules no maten (l'ús interessat que se'n pugui fer és una altra cosa). De manera que entre eventuals grolleries blasfemes i morts, sembla evident que són preferibles les grolleries. I si no, que els ho preguntin a les persones (cristianes per cert) actualment en perill de mort al Pakistan a causa d'haver estat acusades, falsament o motivadament, de blasfemar (de forma periòdica van sortint als diaris notícies que en parlen).

El mapa dels sentiments d'ofensa té fronteres molt imprecises, molt subjectives, variables segons les exaltacions dels estats d'ànim o de les obsessions ideològiques de cadascú, segons la meteorologia emocional, les borrasques i els anticiclons de les diferents religiositats i formes de pensar, etc. És una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar quan les emocions i la impulsivitat no es controlen. A més, sempre hi pot haver algú que es pot sentir ofès per qualsevol cosa que ni sabem quina és (de vegades la més impensable).

Davant d'aquest perill, de vegades ens decantem pel silenci, temorencs de la possibilitat d'acabar dient "el que no es pot dir". És l'opció, la de la por i el silenci, que intenten imposar els intolerants, els defensores de les veritats absolutes, els integristes religiosos, els dictadors, les persones de ments rígides, de morals venjatives (i reivindicadores de legalitats repressives fetes a mida).

Hi ha una opció millor: que uns i altres, tots, aprenguem a desactivar o com a mínim moderar "la nostra tendència a sentir-nos ofesos". El problema és que aquesta opció requereix deseiximent. Molt. I n'anem tan escassos...

--
(1) Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
(2) El Parlament d'Islàndia despenalitza la blasfèmia. Gloria Moreno, La Vanguardia, 25/07/2015

Simplificacions i consignes

(avís previ: normalment aquests escrits estan dedicats a reflexions al voltant de l'humor, en aquest cas no és així)

S'ha mort el nen de la diftèria (1). Mitjans de comunicació, polítics, famosos, gairebé tothom s'ha apuntat a dir-hi la seva, tots a favor de la simplificació, de la generalització: "Vacunar és protegir!"

Vacunar de què? A qui? Com? Quan? Amb què? És igual: si els "experts oficials" consideren que una vacuna és adequada, doncs toca vacunar, quan i com ells dictaminin.

És sensat no discriminar entre les diferents vacunes? Per exemple: crec que sobre la diftèria el consens sobre la seva utilitat és molt ampli, cosa que no passa amb la vacuna del papil.loma. Però s'ha mort un nen i s'ha obert la veda: en lloc de reflexions, consignes. Matisos fora: "amb mi o contra mi".

És absurd equiparar totes les vacunes. Amb aquesta actitud absolutista l'únic que es fa és donar arguments als grups antivacunes (la denominació "d'antivacunes" em sembla inadequada, però la faré servir per simplificar). Si es vol convèncer els antivacunes que hi ha vacunes "realment necessàries", no es poden escampar aquests missatges simplistes, generalitzadors, intel.lectualment inconsistents. Perquè alguns (no tots) dels arguments dels grups antivacunes, sobretot els vinculats a algunes vacunes concretes (o a alguns aspectes d'aquestes vacunes), són coherents. I no són només els antivacunes: dins de la comunitat científica hi ha vacunes sobre les que no hi ha consensos, i parlo "de la comunitat científica seriosa", per exemple dels meta-anàlisi recollits a l'Organització Cochrane (www.cochrane.org).

El grau de manipulació de vegades és ofensivament groller. Per exemple, ¿com pot ser que per demostrar l'eficàcia d'una vacuna es comparin dades estadístiques de països amb condicions sanitàries i de nutrició absolutament diferents? (o d'un mateix país, però de períodes històrics i condicions de vida que no tenen res a veure).

El secretari de Salut Pública de la Generalitat, Antoni Mateu, ha arribat a dir que s'hauria de perseguir "de forma punible" les persones que posen objeccions a la política oficial de vacunacions, ja que difonen missatges basats en mentides. Al senyor Mateu ja només li falta reivindicar l'aplicació de la nova Llei Mordaça a la gent que discrepi dels criteris i calendaris oficials de vacunacions. Es veu que oblida que en els països democràtics les restriccions de la llibertat d'expressió són excepcionals (com ara en el cas dels anomenats "delictes d'odi"; l'exaltació de l'homofòbia, la xenofòbia, etc.). Potser seria més intel.ligent que el senyor Mateu intentés convèncer, en lloc d'amenaçar i voler emular el senyor Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior que ara ens toca patir.

D'altres han arribat a parlar de la retirada de la tutela als pares que no vacunin, hi ha qui s'ha atrevit a relacionar els antivacunes amb els talibans que assassinen metges que participen en campanyes de vacunació... Vinga, embolica que fa fort, ja val tot!

A més, el senyor Mateu s'equivoca quan diu que els antivacunes menteixen. No és veritat: de vegades estan equivocats, però estar equivocat no és mentir (una mentida és una "afirmació conscient d'una cosa que no respon a la veritat"). En canvi, n'hi ha d'altres que sí que diuen mentides, per exemple de vegades les farmacèutiques. Al senyor Mateu aquestes mentides no li preocupen? Perquè les farmacèutiques, amb la complicitat de les agències dels medicaments (és a dir, dels polítics), de mentides de vegades en diuen "amb premeditació traïdoria". Això sí, amb un lloable objectiu: fer diners.

De vegades les farmacèutiques fan mal. De vegades els antivacunes també. Ara bé, com que les farmacèutiques tenen molt més poder, la seva capacitat de fer mal, quan actuen de manera mafiosa (perquè de vegades actuen així, és la paraula adequada) el mal que fan és molt més gran.

Les afirmacions (o desqualificacions) absolutes només es poden fer quan allò tractat està absolutament demostrat. Generalitzar sobre les bondats de les vacunes és estúpid, tant com negar frívolament la seva eficàcia en aquells casos que ha quedat suficientment demostrada. Aprofitar la desgràcia de la mort d'un nen per apuntar-se a "no-pensar" és trist. Quan aquest "no-pensar" es generalitza, encara més.

Aquesta "santa indignació" per la mort d'un nen (sens dubte lamentable, tan de bo s'hagués pogut evitar), a banda de la simplificació intel.lectual que implica, a mi em fa pudor de molta demagògia i molta hipocresia, però això seria encetar ara un altre tema, i avui ja no toca.

--
(1) "El niño de seis años de Olot con difteria ha muerto durante la madrugada de este sábado en la Unidad de Cuidados Intensivos del Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, han informado a Europa Press fuentes del centro." Público, 27/06/2015

Contingut i context

"Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? Al cendrer."

Guillermo Zapata, nou regidor d'Ahora Madrid renuncia a la Conselleria de cultura de l'Ajuntament (juny 2015) a causa d'haver reproduït al twitter, fa quatre anys, alguns acudits com aquest.

És evident que si el Guillermo Zapata anés a una sinagoga a explicar aquest acudit cometria una equivocació. També la cometria si l'expliqués durant un ple de l'ajuntament. No son els llocs més adequats per explicar aquest acudit d'humor negre.

Ara bé, aquest acudit no es pot explicar mai? En cap context i en cap circumstància? Perquè això és el que algunes persones han argumentat. I aquesta és una altra història. És evident que és un acudit d'humor molt negre, però no és un acudit que, per ell mateix, tingui cap contingut antisemita. Que sigui negre, de mal gust o poca-solta no vol dir que sigui antisemita. En absolut.

Una altra cosa és que aquest contingut antisemita se li pugui incorporar. No és difícil, sobretot en funció "del context" en què s'expliqui l'acudit: per exemple, si l'explica un antisemita durant una reunió d'un grup antisemita, llavors és obvi que adquireix un contingut antisemita.

Cada vegada hi ha una tendència més gran a fer superficials simplificacions de problemes complexos, una mena de mandra a pensar, una mena de necessitat de moure's per consignes, com més elementals millor. És una tendència que sovint va acompanyada de la por de quedar fora d'allò "políticament correcte", sense questionar-se si aquesta correcció és covardia, estultícia, sensatesa o què. I tot això no és bo. La simplificació sempre és desitjable quan elimina la palla, però quan retalla contingut essencial, llavors esdevé ignorància, i la ignorància és una porta oberta cap a les conductes estúpides, cap a la barbàrie.

Guillermo Zapata ha demanat disculpes, "per si algú s'havia sentit ofès". Calia que les demanés? Des d'un punt de vista polític, d'apagar focs, segur que les disculpes eren oportunes, ja que són el que s'espera "des de la correcció política". Però si no fos per això, calia? Calia que demanés disculpes per un acudit reproduït per ell fa quatre anys al twitter? Reproduït en un context que no tenia res d'antisemita. Una altra cosa és que, "sense caldre", les demani: això fins i tot pot ser del tot elogiable. Però són dos coses diferents.

Encara més: hem de fer-nos responsables de totes les tonteries que hem dit o fet al llarg de la nostra vida? No tenen data de caducitat, les nostres eventuals grolleries, frivolitats o desencerts? Què és més important, la collonada que vam dir fa quatre o vint anys ("qui estigui lliure de collonades que tiri la primera pedra"), o la persona que som ara i el que intentem fer ara? No conec el Guillermo Zapata, només sé el que he vist als diaris, però em sembla una vergonya que ara se li retregui la reproducció d'uns acudits al twitter fa quatre anys. Aquests dies, alguns articulistes s'han lluit, a l'hora de dir "indignades tonteries".

Què en fem, de la gent que s'ofèn? El presumpte responsable del fet que la persona ofesa se senti ofesa, sempre li ha de demanar disculpes? Per exemple, si jo dic que "Déu no existeix", ¿a continuació haig de demanar disculpes a totes les persones que es puguin sentir ofeses perquè he dit això, perquè he comés aquesta falta de respecte intolerable cap a les seves creences? Si no posem una mica d'ordre en aquest mon "dels sentiments d'ofensa" ens podem acabar fent un embolic tan gran que al final ens haurem de quedar tots muts. O matar-nos tots els uns als altres perquè tots ens sentim ofesos.

I és que, al capdavall, més que ofendre, el que passa és que "ens sentim ofesos", cadascú per les seves raons, algunes ben estranyes. I l'única manera de sortir d'aquest embolic no és fer callar de manera sistemàtica els altres (quan diuen coses que no ens agraden), sinó aprendre a no sentir-nos ofesos per les tonteries que diuen els altres. Els podem demanar que callin, i si ens fan cas i callen, doncs de primera. Però si no callen, "potser el millor és que no escoltem".

Perquè a veure, si torno a l'exemple dels creients als quals els pot ofendre, o molestar, que jo digui que Déu no existeix (a segons quins llocs per això et maten), a continuació puc afegir que jo també em sento ofès per les barbaritats, des del meu punt de vista més perilloses, que diu algun bisbe, sobretot quan intenta retallar les meves llibertats. De manera que el resultat és que anem fent una pilota cada vegada més gran amb els sentiments d'ofensa. Cada vegada més gran perquè tots estem convençuts "que són els altres", els culpables, els qui fan cada vegada més gran la pilota.

He parlat abans de la mandra de pensar i de la temptació de simplificar. Després d'haver dit tot el que he dit, haig d'afegir que aquí no s'acaba la història, perquè tot és més complicat. Per exemple, què en fem, amb el que s'anomena "delictes d'odi"? Perquè explicar l'acudit del 600 en privat i en un context "de a veure qui la diu més grossa" és una cosa, i una altra explicar-lo en un espai públic, virtual o físic, amb el propòsit explicit de fomentar l'antisemitisme. Això segon pot ser un delicte d'odi. I això és seriós. De manera que saber trobar en cada cas els límits és un desafiament que no podem eludir.

No he llegit enlloc que hi hagués cap indici (explícit o implícit) de connotació antisemita, fa quatre anys, quan Guillermo Zapata va reproduir aquest acudit d'humor negre del 600. Per tant, el rebombori que s'ha generat en aquest cas ni tan sols té a veure amb els eventuals límits de l'humor (negre o del color que sigui) sinó amb determinats interessos polítics. Confiem que el Guillermo Zapata, en la seva gestió política, tingui de debò sentit de l'humor i noblesa, i no contribueixi mai a maniobres sòrdides com aquesta que ara l'ha afectat a ell; potser serà la millor manera de demostrar la seva innocència d'això que ara se l'ha acusat.

Una altra cosa és si és de bon gust, o el més assenyat, explicar acudits com aquest, però aquesta és una altra història: una cosa són els límits socials que s'estableixin, legalment, per tal d'afavorir la convivència i garantir el respecte de la dignitat de les persones, i una altra el concepte de bon gust que cadascú tingui (i els límits personals afegits que, si és el cas, cadascú s'autoimposi).