Si et fa gracia un acudit misogin vol dir que ets misogin?

Un acudit té dos components, d'una banda el tema en què es basa, i d'una altra l'estructura, la paradoxa amb què pretén sorprendre'ns. El tema de vegades pot ser del tot rebutjable, com ara la frivolització del maltractament de les dones, la justificació de l'homofòbia, la defensa del racisme, etc. L'estructura, en canvi, és moralment neutra: és una eina que en principi pot servir tant per articular un acudit agressiu com un acudit inclusiu, un acudit misogin o un altre que defensi els drets de les dones. És per aquest motiu que pot passar que un acudit ple de prejudicis, o fins i tot agressiu, ens pot atreure, precisament per la banda del seu enginy, alhora que ens incomoda i sentim rebuig a causa del seu contingut, de la seva intencionalitat.

Això explica que hi hagi persones que davant d'un acudit amb el més mínim contingut misogin s'indignin, i diguin que aquesta mena d'acudits no s'han de tolerar de cap manera. I que alhora n'hi hagi d'altres que, si més no inicialment, puguin arribar a trobar graciós l'acudit, a causa l'enginy que conté, encara que alhora vegin clarament la carrega de prejudicis que també arrossega. Tenint això en compte, en principi és un error pensar que només pel fet de trobar graciós un acudit més o menys misogin algú ja sigui misogin. D'acord, molts cops és així, però no sempre té per què ser així.

D'altra banda, és obvi que no tots els acudits misogins (o homòfobs, racistes, etc.) són iguals. N'hi ha de diferents tipus, alguns més lleugers i d'altres amb molta mala bava. Vaja, que una cosa és el contingut i una altra la intensitat del contingut, "la seva graduació".  Fins el punt que a una persona, done o home, que senti un mínim d'empatia envers les dones, sembla més aviat impossible que li puguin fer gràcia acudits que es caracteritzin per la seva extrema grolleria o agressivitat  envers les dones.

El món de l'humor és complicat, amb moltes teories, límits imprecisos o múltiples condicionants, com ara els contextos de les diferents cultures i les experiències personals de cadascú. I això fa que sigui molt difícil arribar a qualsevol mena de conclusió absoluta, sobretot quan es tracta d'això, de parlar dels límits, del que considerem desitjable o indesitjable, tolerable o intolerable. Perquè els extrems en general estan clars, però els entremitjos gairebé sempre són motiu de discrepàncies. 

Una conclusió? Potser només aquesta: com més atenció i empatia, millor... i en cas de dubte, prudència.

Més llenya

Segons una fàtua recent, "Els musulmans no podran viatjar a Mart", ja que el viatge "suposaria un risc per a la vida i seria com un  suïcidi, prohibit per l'Alcorà". La notícia, publicada a l'ABC (i a d'altres mitjans), és divertida per partida doble, per ella mateixa i perquè aquest diari la va publicar a la secció de "Ciència". (1)

Per descomptat, cal agrair als imams que s'entretinguin proclamant fàtues com aquesta, i no d'aquelles en què condemnen a mort blasfems, ateus, homosexuals o dones adúlteres. Perquè quan els agafa aquesta altra vena sanguinària, llavors et posen els pels de punta. Com en el cas recent de Brunei:

"Brunei aplica a partir d'avui la llei islàmica i tots els seus càstigs (...) La nova normativa legalitza la lapidació com a càstig en casos d'adulteri, violació o sexe entre homosexuals. Preveu, alhora, la pena cabdal per difamar Mahoma, blasfemar o declarar-se no musulmà." (2)

Doncs a veure, que ens ho expliquin, els partidaris del diàleg interreligios i intercultural: en casos així, amb aquesta mena de gent què s'ha de fer? Quina mena de "tolerància" s'ha de tenir amb les seves salvatjades jurídiques i penals? Són només qüestions "pintoresques", que com que a nosaltres no ens afecten directament no ens han de preocupar? ¿Que es fotin tots els ciutadans de Brunei, en primer lloc els no musulmans (el 30%) que a partir d'ara només pel fet de no ser musulmans poden ser condemnats a mort en qualsevol moment?

I a banda de la pobra gent de Brunei en situació de risc extrem (no musulmans, homosexuals, etc.), què fem nosaltres si ens trobem aquí, a casa nostra, amb defensors d'idees pintoresques com aquestes? Perquè n'hi ha, com quan algun imam ha justificat que el marit té dret d'atonyinar la seva dona, "si no es porta bé" (és a dir, si no és absolutament submisa). Com en el cas de Mohamed Kamal Mostafa, l'imam de Fuengirola, autor del llibre "La Mujer en el Islam", en el que fa uns anys alliçonava la seva parròquia masculina sobre la manera de maltractar les dones, això sí, advertint de la necessitat de "no deixar cicatrius o hematomes" (3). Quines perles de personatges...

Mentrestant, de tot aquest desgavell la nostra esplèndida Conferència Episcopal, o algun dels seus simpatitzants, també intenta treure'n algun rendiment. I quan sels critica pels seus despropòsits (com ara la seva homofòbia o misogínia, per sort ja sense repercussions jurídiques ni penals), llavors et critiquen a tu: "Els que critiquen l'Església són uns covards: a veure, per què només ens critiquen a nosaltres i en canvi no s'atreveixen a criticar els despropòsits dels integristes islàmics?"

I no saps si riure o plorar. Tant els costa, fer-se un mapa de situació? No veuen la diferència? No veuen que per sort, avui la crítica a l'Església ja no suposa la repressió corresponent? (com passava abans, quan en casos de discrepància la Inquisició s'encarregava de coure't al caliu). Avui això ja no passa, tot i que és possible que algun integrista cristià ho enyori. Mentre que en canvi, la crítica als integristes islàmics avui sí que et pot sortir molt cara. Sobretot si vius a Brunei. O al Pakistan. O si vius a qualsevol altre lloc i a algun passavolant il.luminat se li acudeix que ets un blasfem i que per tant està justificat que et pelin, exctrajudicialment si cal.

Que pesats que són, els uns i els altres, els uns amb la seva sharia i els altres amb l'enyorança del seu poder perdut...

--
(1) Los musulmanes no podrán viajar a Marte. ABC, 20/02/2014
http://www.abc.es/ciencia/20140220/abci-fatua-viajar-marte-201402201057.html
(2)  Brunéi aplica a partir de hoy la ley islámica y todos sus castigos. La Vanguardia, 01/05/2014
http://www.lavanguardia.com/internacional/20140501/54407440758/brunei-aplica-ley-islamica-castigos.html
(3) El imán condenado por explicar cómo pegar a la mujer abre sede en Ceuta. ABC, 16/08/2007?
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-16-08-2007/abc/
Nacional/el-iman-condenado-por-explicar-como-pegar-a-la-mujer-abre-sede-en-ceuta_164397181732.html

Els cilicis

Ja vaig comentar anteriorment que Pere Casaldàliga és una de les persones que admiro per l'opció de vida que ha fet, pel seu compromís social, per la seva coherència i per tot el que ha aconseguit.

Pere Casaldàliga és una persona complexa (de fet tots ho som). A causa d'aquesta complexitat passa que l'admiració que per una banda li tinc conviu amb un sentiment de llunyania respecte d'alguna altra faceta seva. Sobretot una, que s'esmenta dos cops al llibre biogràfic de Francesc Escribano, "Descalç sobre la terra vermella" (Edicions 62, 1999). Em refereixo a la mortificació, no a la diguem-ne mortificació passiva d'acceptar les adversitats de la vida, sinó a l'activa de buscar el dolor físic autoprovocat mitjançant els cilicis o d'altres instruments concebuts per a infligir-se mal.

No és que no ho entengui, ho entenc perfectament. En l'educació que vaig rebre hi va haver referències, de vegades del tot explícites, a aquestes pràctiques, i als motius que les justificaven, que les feien exemplars. Per tant, no és un problema d'entendre o no, sinó de compartir. Per exemple, també entenc per què les multinacionals exploten els treballadors, o per què hi ha homes que maltracten les dones... tal com dic, entendre no és compartir ni aprovar.

Hi ha moltes coses que m'envolten que d'una banda entenc i que, alhora, em semblen estúpides, o que m'entristeixen, o que em fan mal, ja sigui perquè veig el mal que fan (o que es fan els qui les fan, com els drogoaddictes) o pel mapa mental que indiquen, o pel seu caràcter frívol, o estèril, o per qualsevol altre motiu. Insisteixo: entendre és una cosa i compartir una altra.

Això dels cilicis a mi em queda dintre d'un àmbit d'aquest tipus, "entès però no compartit". I encara em genera més rebuig quan se'n fa apostolat (ignoro si aquest era o és el cas de Pere Casaldàliga). D'altra banda no és un tema que el conegui només per referències, "que n'hagi sentit a parlar a no sé qui": no, és un tema que l'he viscut directament, en el meu propi entorn.

I què té a veure tot això amb els acudits? Doncs bé, a mi aquesta faceta de Pere Casaldàliga no em sedueix gens, al contrari, però considero que seria una mala persona, jo, si fes servir aquest detall per buscar-li les pessigolles i, llavors, enterbolir la seva imatge: quan assenyales amb el dit, has d'estar segur que allò que assenyales s'ho mereix, si no, més val no assenyalar res. De Pere Casaldàliga tinc molt clar el que val la pena assenyalar. I agrair. I si aquí parlo d'aquesta faceta és perquè en un text així sí que crec que es poden plantejar aquests temes, contextualitzats i sense fer-ne cap caricatura (que seria el que passaria si intentés fer-ne un acudit).

Ara bé, pel que fa al tema dels cilicis en general (oblidant-nos ja de Pere Casaldàliga), com que no és un tema menor dins de la cultura amarada del particular catolicisme que ha sigut i és tant determinant en la nostra societat, sí que em sembla oportú, si s'escau, parlar-ne, i si ve a tomb fer-ne acudits.

Si en principi cadascú pot fer el que vol amb la seva vida, de la mateixa manera que hi ha gent que opta per mortificar-se amb cilicis, i de vegades també per fer-ne apostolat, crec que alhora també és del tot legítim que uns altres en parlem i diguem el que en pensem, sobretot, quan com és el meu cas, som persones que vam rebre aquest apostolat.

Des del meu subjectiu punt de vista, crec que un món sense cilicis és més desitjable que un món amb la cultura dels cilicis. Sobretot perquè la vida ja ens mortifica prou cada dos per tres. I de vegades de manera prou cruel: malalties, desamors, pobresa, misèria, odis, morts inesperades, guerres, terratrèmols... Encara ens calen més patiments?

És clar, si arribats a aquest punt l'argument és que els cilicis són una forma de contribuir a apaivagar aquestes calamitats, en la mesura que Déu valora aquestes mortificacions i llavors les recompensa "compassivament" alleujant les desgràcies de la humanitat (o les de la persona que prega i es mortifica), llavors arribem a l'essència de la qüestió, que de moment deixaré de banda, però que òbviament explica per què tinc tanta mania a aquest Déu en el que no crec i que, com a model de divinitat, em sembla impresentable.

Bé, és per això que, periòdicament, Ell o el seu entorn, "Déu o l'Església", són els protagonistes d'alguns acudits. En general són acudits irònics, satírics, negres, amargs. És inevitable, amb segons quins temes és impossible fer una altra mena d'humor.

Òbviament, compto que, com em passa a mi amb les mortificacions i l'apologia dels cilicis (o per exemple amb segons quines opinions de la Conferència Episcopal), hi ha gent a qui això que jo faig li molesta. Que hi farem...

Pere Casaldàliga i Vicenç Ferrer

Ja m'hi havia referit abans, a les particularitats del meu anticlericalisme. Deia llavors que hi ha persones creients que tenen compromisos socials admirables. Persones que, si no hi fossin, es trobarien molt a faltar, perquè la seva contribució a fer aquest món una mica més fratern i habitable és molt gran, fonamental.

D'aquestes persones, d'altra banda, no em diu res la seva vessant evangelitzadora, catequística, "teològica". Però entenc aquesta dimensió, ja que és la que nodreix l'activitat social que duen a terme: els aporta l'energia que els permet tirar endavant aquesta difícil i sovint arriscada vida lliurada als altres.

També hi ha opcions diferents, persones profundament religioses que no fan cap mena d'apostolat "religiós", llevat de l'exemple del seu viure compromès, compassiu, solidari i, de vegades, bel.ligerant amb els grans poders responsables de les misèries de grans sectors de la humanitat. De fet, pel que fa a això de les opcions cadascú es cuina la seva pròpia recepta, amb les diferents proporcions de compromís, denúncia social, apostolat, submissió o no a le jerarquies religioses, etc.

Bé, em torno a referir a tot això perquè em doldria que hi hagués alguna mena de malentès sobre aquest tema. Que fins a cert punt seria comprensible, a la vista d'alguns dels acudits perpetrats. Però l'explicació no és difícil. D'una banda, passa que fer acudits ressaltant el compromís i la solidaritat d'aquestes persones que admiro no és fàcil. De fet, crec que un acudit no és la millor manera d'acostar-se a aquestes realitats (o si més no jo no sé fer-los servir amb aquesta finalitat).

En canvi, és molt més fàcil posar el dit a la llaga de segons quines actituds d'alguns creients (creients en el sentit que sigui, religiós, polític, econòmic, futbolístic, etc.), assenyalar els seus comportaments, segons els casos, prepotents, estúpids, misògins, homòfobs, servils amb el poder, etc. Sobretot quan aquestes persones són patums, o tenen algun càrrec  de responsabilitat que amplifica el seu poder.

De fet, potser aquesta mena d'acudits ni tan sols són humorístics, més aviat són sàtires, ironies, és a dir, una mena d'armes alimentades amb la mala bava de la frustració causada després de veure i sentir segons quines coses que passen o es diuen. En aquests casos, els acudits poden ser com a màxim fiblades una mica molestes, però al capdavall inofensives, llevat que se'ls vulgui atribuir una "ofensivitat" que no poden tenir, perquè només són paraules i gargots. Al capdavall, són només un crit: "Carallots, quina barra que teniu!"

Aquestes armes de joguina, en un món tan complicat com el que vivim, crec que són del tot legítimes. No sé si gaire útils, però legítimes com a mínim sí. Perquè a veure, quan et trepitgen l'ull de poll, si més no el dret a queixar-nos crec que ningú ens el pot negar. Per exemple, hi ha actituds de l'Església Catòlica (o actituds dels representants d'altres religions), hi ha intervencions, posicionaments, pontificacions o desqualificacions difoses per l'Església que, a mi, francament, em trepitgen l'ull de poll. I em fan mal.

El cas és que he decidit tornar a parlar d'aquestes coses, de les persones creients i compromeses que admiro (en contraposició a les altres que em fan picor), després de veure les pel.lícules sobre Vicenç Ferrer (Vicente Ferrer. Agustín Crespi, 2013) i Pere Casaldàliga (Descalç sobre la terra vermella. Oriol Ferrer, 2013). Tan de bo hi hagués més persones com ells!

Graus de intolerància

Per molt que faci picor la nostra Conferència Episcopal i les seves obsessions, s'ha de reconèixer que avui dia la gestió de les creences és molt més esperpèntica i sinistre en algunes altres cultures i religions. És bo no oblidar-ho, sobretot tenint en compte que cada vegada tenim més representants entre nosaltres d'aquestes altres tradicions religioses, unes tradicions religioses de vegades encaparrades en emular avui els despropòsits que fomentaven i executaven els reprimits, malhumorats i cruels responsables de la Inquisició fa uns segles aquí. Per exemple:

"Qui per mitjà de paraules, escrites o parlades, o a través d'alguna representació visual o alguna imputació o insinuació, directa o indirecta, profani el sagrat nom del profeta Mahoma (la pau sigui amb ell), serà castigat amb la mort o la cadena perpètua, i també podrà ser sancionat amb una multa." Codi penal del Pakistan, secció 295-C (1)

El Pakistan no és l'únic país amb legislacions tan sinistres. "Usar el nom de Déu en va" et pot sortir molt car a bastants llocs. És bo tenir-ho present, quan es parla de diàlegs interculturals o interreligiosos. I també per relativitzar les coses quan la nostra Conferència Episcopal diu alguna de les seves tonteries; sobretot, perquè "gràcies a Déu", ja no té el poder de coacció i repressió que havia tingut fa temps l'Església.

És obvi que si de l'Església depengués hi ha llibertats actuals que es retallarien (de fet, hi dedica grans esforços, i de vegades malauradament no són estèrils), però fins i tot tenint això clar, francament, crec que és inimaginable, per exemple, que avui dia estimulés o aprovés despropòsits com aquests:

"Un tribunal de Pakistan condemna a mort un britànic que s'havia autoproclamat profeta". (1)

Apa, com aquí durant la Inquisició. Un pobre malalt mental diu una tonteria com aquesta i en lloc de donar-li antipsicòtics els jutges el condemnen a mort. I a sobre (diu la notícia) li volen fer pagar una multa d'un milió de rúpies. Bé, això de la multa potser també ho aprovaria la nostra Conferència Episcopal, però evidentment, entre una multa i que et pengin hi ha una òbvia diferència.

Ja per acabar: sé perfectament que dintre de tots els col.lectius (del tipus que siguin) hi ha gent de tota mena, sovint des de molt bona gent fins a persones no gens aconsellables. I entremig, totes les gradacions de noblesa, estupidesa, etc. I això tant entre els col.lectius aglutinats a partir d'una religió, o d'unes idees polítiques, o d'un territori, o del que sigui. I per tant, ja que he posat un exemple del món de l'Islam, afegeixo que és obvi que hi ha creients d'aquesta religió que són persones sensates i admirables, i que no combreguen en absolut amb despropòsits com l'esmentat.

El problema és un altre. El problema és quan tot un col.lectiu (en el cas de la notícia del Pakistan un col.lectiu de més de cent vuitanta milions de persones), es regeix per una legislació tan esperpèntica i contraria al sentit comú. I naturalment contrària també als més bàsics drets humans. Vaja, com aquí quan imperava la Inquisició.

--
(1) Segons la referència de:
http://www.europapress.es/internacional/noticia-tribunal-pakistan-condena-muerte-britanico-autoproclamo-profeta-20140124115135.html

50% (El Roto)

50%

100%

(El Roto + El Poloni)

M'agrada molt El Roto, però de vegades (poques) trobo que li falta compensar alguna de les higièniques i necessàries garrotades que reparteix... (El Roto, El País, 13-12-2013)

Contradiccions

T'espien els correus del Gmail? T'eliminen vídeos del Youtube? Et manipulen (o censuren) les imatges del Blogger o del Facebook? Et canvien les condicions d'ús de qualsevol d'aquestes utilitats? T'eliminen algun compte sencer amb tots els continguts? Es venen les teves dades?

No et queixis: si vols fer servir recursos gratuïts oferts per empreses privades has d'acceptar les seves arbitrarietats i eventuals deshonestedats. Si no n'estàs content, ningú t'obliga a fer-los servir.

A més, si els fas servir, has de tenir present que cap empresa privada regala res a canvi de no res. Van a la seva, i si regalen alguna cosa és perquè calculen que, regalant-la, d'una manera o d'una altra (més directa o indirecta, immediata o diferida) en trauran beneficis. I no precisament espirituals, sinó cotitzables a la borsa.

O és que encara no t'has adonat que "quan és del tot gratis és que tu ets el producte"?

Les persones que tan contentes fem servir "gratuïtament" les eines de Google (o de Hotmail, Yahoo, Facebook, Twitter, etc.) ens pensem que som molt espavilades, però ben mirat som els "tontos útils" que fem possible al funcionament del model de negoci d'aquestes empreses.

Un model de negoci (de poder, de dominació) de vegades facinerós (i fins i tot criminal), tal com es posa en evidència quan ens assabentem que aquestes empreses en ocasions contribueixen a les estratègies d'espionatge d'alguns governs. O quan ens assabentem que censuren continguts en funció de les peticions de determinats països. O quan sabem que han facilitat la identificació de dissidents polítics (i la seva posterior detenció).

O quan fan, estan fent, ara mateix, "el que encara no sabem", secretament, i que el dia que ho sapiguem també ens semblarà intolerable.

I tot això amb un únic objectiu: fer diners, fer pasta, com més millor. Totes les seves estratègies estan orientades a aquest objectiu crematístic: ens fan el servei d'utilitzar-nos al seu servei.

Reflexió final: i jo què faig, aquí, fent aquests discursos i alhora fent servir també els recursos d'aquestes empreses mafioses? És una bona pregunta, per a la que val a dir que no tinc cap resposta que em convenci, que serveixi per justificar les meves contradiccions.